Les sipelles
Si no us és familiar el mot vol dir que no sabeu ben bé de quin objecte estic parlant tot i que penso que ben aviat ho endevinareu. Perquè a dia d’avui, no ens imaginem ningú que no pugui dur com a mínim en la nostra societat occidental, un objecte que faci la feina de les sipelles.
Estarem d’acord en que pel que fa a la indumentària, cadascú de nosaltres té unes preferències personals. Actualment hi ha tal varietat de possibilitats d’elecció segons la necessitat, el gust, l’àmbit on ens movem habitualment, el preu… que fixant-s’hi una mica, pot marejar i tot!
Avui m’he volgut centrar una miqueta en el tema del calçat. I he escollit un calçat que segur, o gairebé segur, vosaltres no us el posarieu. L’aparició del calçat, es clar, és molt antiga en el temps. Hi ha evidències que l’us del calçat va començar cap a l’any 10.000 abans de Crist, al final del període del paleolític. Són afirmacions en base a pintures trobades a coves d’Espanya i sud de França que fan referències al calçat. Compteu que les primeres sandàlies de cuir es van trobar al bany del faraó Tutankamón! Les sabates no només s’utilitzaven per protegir els peus, sinó que en determinats moments era un símbol que marcava diferencies entre els humans. A Egipte només el faraó i els dignataris podien portar sabates; a Grècia eren els homes lliures els qui portaven sabates tot i que també van ser els grecs els que van començar a adaptar les sabates a tots els tipus de peus i activitats. A Roma les sandàlies es van convertir en un símbol d’estatus però els esclaus anaven descalços.
A l’Edat mitjana va començar a tenir importància el gust estètic. Les primeres sabates a l’Europa moderna van ser utilitzades per les corts franceses entre els segles VIII i XIV. I més endavant, la Revolució Industrial va canviar-ho tot. Es buscava una sabata còmoda i, d’aquesta manera, el taló va deixar pas a la sabata plana i a les sandàlies de tires. Aquesta és una època important pel calçat ja que gràcies a la maquinària utilitzada es comença a parlar de la indústria del calçat i, a finals del segle XIX, fins i tot de la producció en sèrie.
Però ah! Avui parlem d’un calçat que és totalment fora de modes, de normes, de gustos estètics i amb les que, de fet, només comptava una qüestió: la protecció del peu i la facilitat per caminar per llocs on amb calçat normal no podriem fer-ho. Estem parlant de les sipelles, que, segons defineix Joan Amades, que va ser Conservador del museu entre els anys 1940 i 1959, en el seu llibre ‘Indumentaria tradicional’ editat el 1939 obligadament en castellà, parla de les sipelles o “xipelles” dient: “Abarcas con suelas de madera. Es corriente herrarlas, para que dure màs la suela, con tachas que hacían ex profeso los famosos claveros de Ripoll. En el Pirineo occidental, donde abunda mucho el pedernal, las herraban, engastando esta piedra a las suelas de las xipelles. El pedernal estaba al alcance de la mano y no costaba dinero, y aunque el utilizarlo para herrar comportase màs trabajo que el uso de clavos, representaba un ahorro económico, circunstancia que tenia muy en cuenta el pastor ya que su oficio es pobre por excelencia. El pedernal también se empleaba para herrar los trillos de trillar”
Ramón Violant, també Conservador del museu i company de Joan Amades va ser qui les va comprar en una campanya d’adquisició de materials per al museu l’any 1942 per 20 pessetes al poble de Les Esglèsies, al terme de Sarroca de Bellera, al Pallars Jussà però comenta que son fetes a Malpàs pertanyent a La Ribagorça. Descriu les sipelles com “una mena de “calçat com unes sandàlies, però amb la sola de fusta, que als pobles pallaresos del Bòsia i en llurs veïns ribagorçans de la Llevata, pren el nom de sipelles”. Al seu llibre ‘Obra Oberta 1, comenta que els pastors catalans, des de l’Aran, Ribagorça oriental i Pallars suroccidental, duien les sipelles alternant també amb abarques. Fins i tot l’escriptor Pep Coll, al seu llibre Muntanyes maleïdes editat el 2008 esmenta les sipelles tot dient… “Un vespre, un home de Tavascan va deixar expressament les sipelles a l’hort…”
Alguns dels calçats adaptats a les dures condicions de vida de muntanya tenien la sola de fusta, que podia ser ferrada amb claus per no relliscar per la neu, com les sipelles, els esclops i també les abarques, que podien ser amb sola de fusta i ferrades, per desplaçar-se per camins difícils de muntanya, quan els pobles estaven mal comunicats.. Les sipelles, de sola de fusta ferrada, tenien sis forats, per introduir-hi la corda per lligar-les al peu. Tot i que la fusta aïlla el peu de l’aigua i del fred, calia posar-se-les amb mitjons gruixuts o unes polaines per a millor protecció dels peus, elements que també es conserven al museu.
