Les veus del carrer

 

És un estudi pòstum de Joan Amades, imprès l’any 2000 per edicions el Mèdol conjuntament amb l’Associació Cultural Joan Amades, a partir d’una interpretació dels boixos de l’Auca dels Baladrers de Barcelona, dibuixada per Ramon Puiggarí i gravada per Josep Nogués vers l’any 1862. A més, Amadeu Carbó i Guillem Escriche complementaren el llibre afegint una versió moderna de l’auca barcelonina a les portes del segle XXI.

Entre les curiositats de les dues auques, cal divulgar de la primera: El Mistaire i, com a evolució en el temps, de la segona, els Venedors d’Encenedors i Bolígrafs que diuen el següent: “Els mistaires apareixen abans de l’estancament dels llumins. La fabricació i la venda eren patrimoni de gent humil. La majoria dels llumins es venien pel carrer, en mercadeig ambulant. Van ser molt populars, uns llumins d’esca de cartró, els venien en tires llargues de vint-i-cinc llumins cada una. Quan el fumador necessitava un llumí, esquinçava un bocí de cartró de la tira, al cap de la qual hi havia el fulminant i l’esca. Llavors el fregava per la paret o per una altra superfície rasposa i s’encenia. D’aquests llumins, que foren els més populars i els de major consum, en donaven tres-cents per dos quartos, o sigui, per sis cèntims de la moneda actual.

Els venedors de llumins anunciaven l’article amb el crit típic de:

Apa, fumadors,

tres-cents, dos.

 Van sortir uns llumins que, en fregar-los per encendre’ls, produïen una explosió una mica sorollosa i una gran flamarada que feia la sensació d’haver esclatat un petit explosiu. Per al jovent i per als grans fumadors, aquell sorollet i aquella gran flamarada els donava to i preferien aquests llumins, anomenats de pet i flam, a tots els altres. Els venedors els pregonaven amb el crit que serveix de refrany o d’epígraf a aquest rodolí:

“Mistos de pet i de flam 

que s’encenen com el llamp”.

 I, referent al fragment escollit de la segona auca, s’exposa que: “Com que aquests venedors comercien amb una mercaderia de poc pes i embalum, no necessiten establir-se en una parada per efectuar les vendes. Poden passejar per tots els carrers de la ciutat i per dins el metro sense cap problema.

Cal esmentar que hi ha venedors que s’han especialitzat en un dels dos productes. N’hi ha que només venen bolígrafs i n’hi ha que només venen encenedors, però tot depèn de la possibilitat que tenen d’aconseguir ambdues mercaderies per tal de vendre-les, totes dues o només una de sola.

Sempre van pel carrer amb la mercaderia distribuïda per les butxaques, però amb una petita mostra a la mà. Quan ofereixen els seus productes a algú, qualsevol persona que passeja pel carrer pot ser un client potencial, sempre esmenten el producte que venen i el preu que li adjudiquen. Normalment fan pagar cent pessetes per tres bolígraf i el mateix preu per dos o tres encenedors, segons la llei de l’oferta i la demanda.

D’aquesta manera, quan es dirigeixen als vianants ho fan amb la mostra d’encenedors i bolígrafs a les mans tot dient. “Tres bolis veinte duros” i “Tres (o dos) mecheros veinte duros”

Normalment, els venedors d’encenedors i bolígrafs no insisteixen gens si se’ls diu que no, perquè s’acostumen a passejar per zones molt transitades i s’estimen no perdre el temps en un sol client i provar noves possibilitats de venda. Però es poden donar casos, en moments en què els potencials clients no abunden, que insisteixen tot i fent notar que venen productes a molt bon preu i, en casos extrems, a explicar a què dedicaran els diners que guanyin que, habitualment, és per a causes humanitàries com ajudar la família o comprar un entrepà.