L’escripet

En algun moment seria bo que es fes un recull minuciós de paraules desaparegudes. Potser no és una idea original, però d’exhaustiu no en conec cap. Probablement, ens enduríem una sorpresa perquè seria gairebé una enciclopèdia. Hi ha tants mots de la nostra llengua que ja no utilitzem en el nostre dia a dia..! Una de les raons és, sens dubte, que són mots d’objectes ja desapareguts de la nostra vida quotidiana i que amb la desaparició de l’objecte, en un espai de temps no massa gran, inevitablement desapareix el mot de la nostra parla. Podeu fer la prova amb algún objecte que vosaltres recordeu i ho pregunteu als vostres fills o nets… Per exemple, plumilla, puntax, bossa d’aigua calenta, radiogramola… Afortunadament, potser podríem trobar els mots als diccionaris, però no en tots els casos…

Les paraules, doncs, se les endú… el desús. Cartre, anclusa, xicra, astinidors, garrantxa, tretéra, grama, ambuidet, forrólla, coder, armella, comells, palaferro, aliure, vigarrador, gipó, calcilles, catantingues, torrolla, escalfeta, quartà, esmocadora, escripet... bells mots majoritàriament usats en l’àmbit domèstic o en el món agrícola i ramader, són només una petita mostra del que vull dir. A més, pel que fa al Museu Etnològic hi ha un ”detallet” sobre els mots desapareguts a tenir en compte. A l’hora d’identificar i adquirir alguns objectes, l’etnòleg Violant i Simorra del que després comentaré alguna cosa més, recollia per escrit els noms del objectes adquirits segons els escoltava, no tal i com devien ser escrits seguint la norma. D’aquesta forma, amb una simple acció, deixava constància del nom i de com en deien a cada contrada on els recol·lectava.

I avui us parlaré d’un d’aquests objectes de mot desaparegut: us parlaré de l’escripet, que Violant recull com “ascripet”. I per fer-ho ens hem d’endinsar una mica en el món de la cacera. De l’anomenada furtiva, que utilitzava estris que fa només un segle o menys, eren utilitzats per a caçar ocells i animalons com a màxim de la mida d’una perdiu.

La cacera, que segons molts antropòlegs ha estat l’eix de la supervivència de la nostra espècie, és un tema sempre controvertit. La nostra societat, inicialment caçadora-recol·lectora, ha necessitat sempre de la cacera per sobreviure i avançar. No només per l’acció estricta de caçar sinó també pel que això implicava: moure’s per anar a cercar l’animal, pensar estris útils i diferents segons la peça que es pretenia obtenir per alimentar-se o fer ús de les pells, els ossos, o conservar els aliments, cuinar-los…

Ho deixaré aquí. No pretenc fer una tesi sobre el tema, però cal situar les coses de forma que s’entengui tot plegat. A més, des de temps remots hi ha hagut opinions i accions confrontades per causa de la suposada propietat de les peces caçades, del dret a caçar-les, de la legalitat de cada moment, de la protecció – o no – de determinades espècies, o de determinats procediments i estris de cacera.

Crec que serà difícil que la gent jove sàpiga del què estic parlant quan anomeno l’escripet. En l’era de la tecnologia digital i la robòtica, un objecte desaparegut de l’ús habitual durant el segle XIX o segle XX, és pura arqueologia i una raresa. De fet, l’escripet ja ho era quan el van adquirir!

Violant i Simorra, conservador del Museo de Indústrias y Artes Populares, -l’actual Museu Etnològic i de Cultures del Món-, va recol·lectar el 1940 en la primera “missió etnogràfica” que va fer per adquirir materials per al museu, un exemplar d’aquest escripet del que ja en feia una descripció l’any 1935 al seu treball “La caça i la pesca al Pallars”. Finalment, l’aconsegueix al Pont de Suert, a l’Alta Ribagorça d’on se suposa que és originari, per encàrrec al pontarrí Josep Camón. Amb les seves pròpies paraules Violant diu que, en el moment de la recol·lecció “fa més de quaranta anys que ha caigut en desús“.

Segons el mateix Violant “aquesta devia ésser la primera ratera de les que coneixem que l’enginy popular devia haver creat”. I afegeix que “era una ratera feta de fusta de vímets corbats, àdhuc la molla, i que s’hi agafaven molts moixons. Aquest parany tenia les mateixes característiques de l’actual ascripet fet de fil d’aram, tan popular arreu de Catalunya amb el nom de ‘ratera d’agafar pardals’”.

Violant parla de “l’actual escripet”. Però quan diu actual, s’està referint als anys 40 del passat segle XX, és clar. Descriu unes antigues trampes per a caçar -en aquest cas també ratolins-, fetes de fil d’aram o de filferro, de forma semicircular, que molts havíem tingut a casa per enxampar els rosegadors indesitjats.

En tot moment Violant parla d’una ratera i de fet aquest giny de caça no és per a caçar principalment rates sinó ocells. Però en general, als paranys per a caçar ocells, a la Ribagorça, el Pallars, La Llitera, l’Urgell, a Balaguer, al Camp de Tarragona, a Gandesa, a Tortosa, a Mallorca… en diuen rateres. I aquesta que comenta Violant de fil d’aram, seria de les més, deixeu-m’ho dir, modernes… que, com he dit, també se l’anomena escripet.

Les recerques que realitza Violant el fan saber que, prop de la població de Viu de LLevata a l’Alta Ribagorça, “a la casa anomenada el Convent, a les darreries del segle XIX hi vivia un home que les feia molt perfectes i molt precises i que amb aquest parany s’hi solia agafar ocells bo i parant-lo en teulades, als gaials dels caps de casa i per les afores als camps de conreu, especialment als cavallons de les garbes dels cereals, tapant l’ascripet amb un polset d’olva, només deixant sortir el ganxet de posar-hi l’esquer, el qual consistia en un granet de blat, en un insecte o un cuquet qualsevol. També els paraven a la neu, bo i colgant-los a sota d’una capa prima, i els moixonets en veure un cuquet o granet de blat piscossaven i restaven presoners a dins de l’ascripet“.

En tot cas, a hores d’ara l’escripet de fusta de boix i vímets ja fa més cent anys que va caure en desús i el fet amb filferro és un dels paranys més perseguits per la llei. La mort anunciada del mot escripet, fa dècades que era inevitable…

Perdoneu, però algú ho havia d’escriure.