L’esmocadora
Avui us parlaré d’un “instrument del qual se n’es perduda la mena” tal i com diu Gaietà Vidal de Valenciano en el llibre Barcelona vella editat l’any 1906, on es descriu com era la Barcelona del segle XIX entre 1820 i 1840. De fet, al llibre no només descriu situacions quotidianes, comportaments, normes, hàbits, dèries, costums o creences d’aquella Barcelona de fa gairebé dos-cents anys sinó que també hi apareixen objectes que avui la majoria de ciutadans hem oblidat i en bona part ja eren poc utilitzats aleshores. És en aquesta categoria que incloc l’objecte que us descriuré. Podria donar-se el cas que algú de vosaltres en tingués a casa com a herència de la besàvia i no sabés que caram era aquell artilugi ni com s’utilitzava. Però ara ho sabrem.
En la llarga travessa de l’espècie humana per tal de trobar en cada moment el millor per a il·luminar-se fins a l’aparició de la bombeta incandescent el 1879, ens trobem amb les llànties amb oli, les teieres amb teies de fusta, o les espelmes, fetes amb sèu, parafina o cera, inicialment d’abella. Van aparèixer també alguns objectes auxiliars que solucionaven els problemes amb què sovint es trobaven a l’hora de mantenir correctament encesos aquests estris d’il·luminació. Quins eren aquests problemes? Si heu tingut espelmes enceses a casa quan ens hem quedat a les fosques, segur que recordeu l’olor que fa la cera de les espelmes. Això era un problema! La cera o la parafina avui usades són força refinades, però en aquell moment… no. I no només era la cera que feia olor. Pitjor era el ble de cotó (la metxa), que a mesura que s’anava cremant no només feia olor sinó que provocava, si no es netejava adequadament, que s’apagués. La tasca que s’havia de fer aleshores era tallar, de tant en tant el ble ja cremat, per seguir ben il·luminat. D’això se’n deia esmocar. I es feia amb una esmocadora!
Fixeu-vos en la importància que se li donava a saber manipular l’esmocadora, que el mateix Vidal de Valenciano, amb el seu català pre-fabrià, explica el següent: “puch asegurar que les senyores mestresses, quan se donava’l cas de prendre cuynera o cambrera nova, eren preguntes sagramentals que’ls dirigían, y de les quals pera rés del món s’haurian judicat dispensades, en lo primer cas, es dir, tractantse de la cuynera: “Sabs picà’l foch?” y en lo segon: ”Sabs mocà’ls llums?” “Y’s compren be qu’axis fos, puix la gracia, ‘l primor, l’habilitat de mocar les candeles de seu, que posades en candelers d’argent ò de llautó, enlluhernavan la tauleta de jòch en que matavan la vetlla’ls tertulians, fent lo solo o la manilla, y de vegades fins lo tresillo, consistía en tallar lo cremell en lo punt precís en qu’era necessari: un gruix de peseta més avall, donava com resultat inevitable l’extinció del llum, l’apagament de la candela; un gruix de duro més amunt, feya absolutament inútil l’operació, puix la candela continuaba fent tan mala cara com abans.
Y no era axò solament: si la mocadora, per poch curiosa, tenia poch nèta la caxeta, ò per poch destra no la tancava de la manera convenient, lo cremell no s’apagava, comunicavas lo foch als cremells en lo recipien depositats, y de aquell diminut receptacle exía un fum y un tuf que ni’l de la cuyna quan pera netejar lo sèu existent en lo broch dels candelers de llautó, los posaban, que tal era l’arbitre que nostres pares habían discorregut, cap per avall demunt les brases dels fogons”. Jo no ho explicaria millor. Calia ser un expert amb l’esmocadora per tenir bona llum i no empudegar els espais on convivia la gent.
Més enllà de l’ús domèstic, als escenaris dels teatres, il·luminats per candeles o espelmes, hi havia una persona encarregada de tallar els blens, que entrava, cada mitja hora aproximadament, en escena per fer la seva feina. Tal era la importància d’aquesta mena de tisora amb una espècie de capseta-dipòsit on anava a parar la part cremada i tallada, del ble de les espelmes. Les esmocadores, en castellà despabiladeras, mouchettes en francès o snuffers en anglès, eren utilitzades, doncs, per “espavilar” les espelmes i que donessin una millor llum. El seu ús es va difondre des del segle XVI, com a mínim, per tot el continent europeu, fins al segle XIX en què, uns millors sistemes d’il·luminació van imposar-se a les espelmes.
De les esmocadores que hi ha al museu, la més decorada pertanyia al poeta, dibuixant i escriptor Apel·les Mestres. Les altres són de procedència desconeguda. Si la meva besàvia aixequés el cap, se’n faria creus del que avui hi ha a les cases per il·luminar-se! L’esmocadora la tindríem a casa, com a molt, a la prestatgeria dels objectes curiosos i entranyables. I pel que fa a la qualitat actual de la il·luminació, no cal dir massa més: la tecnologia led està canviant, de nou, els nostres hàbits. I això, afortunadament, no s’acaba… Que la llum us acompanyi!