L’espanta-sogres
Si volguéssim preparar una bona nit de revetlla, sigui per san Joan, sant Pere, o per Cap d’Any, segurament aniríem a un dels basars que potser hi ha prop de casa nostra i compraríem algunes de les conegudes bosses de cotilló.
El mot cotilló és un gal·licisme que fa referència a un ball francès d’inicis del s XVIII, que era ballat per parelles de quatre formant un quadrat on els participants es presentaven socialment. Però amb el temps s’ha acabat anomenant cotilló o bosses de cotilló el que nosaltres coneixem per a festes on hi hagi música i ball. En aquestes entranyables bosses, un element que no acostumava a faltar és el nostre espanta-sogres. Quina cosa, oi?
Doncs potser no coneixeu el que ara us explicaré sobre aquest objecte sonor, classificat com “aeròfon de bisell de buf directe”! L’origen de l’espanta-sogres no és gens clar, ves per on! Alguns el situen a finals del s XIX o a principis del s XX. Pel que fa a la seva procedència hi ha qui creu que és Àsia i altres apunten a l’Europa continental.
No hi ha massa històries que explicar, però quan m’he adonat dels diferents noms que rep arreu del món m’he quedat garratibat.
Inicialment aquest objecte no rebia cap nom en concret, sinó que se’l coneixia com «la cosa aquella que bufa», segons testifiquen diversos documents de l’època en què es tractaven assumptes relatius a les celebracions.
Sembla que els primers a trobar un terme per definir aquest objecte van ser els italians, que el van anomenar “lingua di Menelik”. I això perquè? Doncs, Menelik II que va ser l’emperador d’Etiòpia de 1889 a 1913 de l’anomenada Abissínia aleshores, es va convertir en colònia de la corona italiana i alhora es van començar a produir conflictes. Per aquest motiu, es va signar el Tractat de Wuchale, un document bilingüe en italià i ahmàric que pretenia regular les relacions entre ambdós països però va acabar creant una gran polèmica perquè la traducció a aquesta última llengua no reflectia completament l’original, a favor de Menelik II, que tenia fama de ser un home amb una llengua mordaç i feridora que podia dir-ne de molt grosses en qualsevol moment i això va recordar als italians la llengua feridora dels camaleons, criatura pròpia de les terres etíops.
Segons els historiadors, a Europa va agradar molt la idea de relacionar l’objecte amb algun personatge; i a França, que venien anomenant-lo sans-gêne (que podríem traduir com a desvergonyit o pocavergonya), van començar a dir langue de belle-mère (llengua de sogra o madrastra) en al·lusió a la creença popular que aquestes tenien una llengua «verinosa» i feridora. Aquesta moda va passar de terres gales a territori lusità, en què els portuguesos van començar a utilitzar “lingua de sogra”, expressió que va arribar anàlogament a Espanya a través del gallec.
No obstant això, aquesta no va gaudir de la mateixa popularitat; i és que segons sembla l’objecte s’usava amb freqüència per espantar les àvies quan es començaven a quedar adormides a les festes, motiu pel qual en espanyol va adquirir la denominació d’“espantasuegras” o “matasuegras”, així com va succeir amb el català: espanta-sogres o espanta-vells. En anglès rep una gran varietat de noms en funció de la seva forma, ús o mètode d’accionament: party horn (trompa per a festes), party blower (dispositiu per al seu ús a festes que s’acciona bufant), party elephant ([trompa d’elefant per a festes») o party pipe (flauta per al seu ús a festes), entre d’altres.
En alemany es diu Luftrüssel o també Partytröte. En danès i noruec en diuen rysler. En rus hi ha diverses opcions però només n’esmentaré una: бумажный язык /bumázhniy jazík (llengua feta de paper). En eusquera, se’n diu aire-serpentina; en coreà, diuen 파티 송풍기 ‘pati songponggi ’ i en neerlandès roltong. També en àrab, referint-se al desagradable xiulet que emet, l’anomenen الضوضاء (al-dawdá), “el soroll”. Si n’és d’internacional, l’espanta-sogres! Però… d’un objecte tan aparentment divertit es conta com a certa una història que no és gens divertida sobre l’origen de l’espanta-sogres. En el llibre “Curiosidades históricas: Anécdotas y datos” escrit pel professor d’història Juan Álvarez-Nava García, diu que l’inofensiu xiulet va ser concebut com una arma mortífera de curt abast… Sembla que el dictador rus Iòssif Stalin havia demanat a l’inventor i compatriota Sergei Alvarov la creació d’una arma mortífera de curt abast, fàcil de camuflar, per tal què els agents del KGB poguessin utilitzar-la en el marc de qualsevol celebració i que fos fàcil de disparar en estat d’ebrietat. Després de diversos intents fallits, intuint que seria durament castigat per Stalin per no poder complir amb l’encàrrec, Alvarov preparava l’escriptura del seu testament quan el pergamí enrotllat en què ho faria es va tancar de sobte. Inspirat per aquell fenomen, va dissenyar l’arma sol·licitada creant el conegut xiulet, incorporant al dels agents un dard verinós a la punta que podia disparar-se amb tan sols desplegar la llengüeta de paper en direcció a l’objectiu, en bufar pel broquet de l’invent. Com diu aquell… “Aquí ho deixo”… I he deixat per al final la forma com en diuen al Japó, primer productor mundial d’espanta-sogres. En diuen 吹き戻し fukimodoshi (literalment, bufar i tornar). És un producte que continua essent força popular i al qual, de fet, al Japó li van dedicar un dia, el 6 de juny. Aquesta data es va escollir perquè la forma del número 6 recorda el desplegament de la «llengua» de l’espanta-sogres. El que no s’empesquin els japonesos..! Dels espanta-sogres que hi ha al museu, dos varen ser comprats per Violant i Simorra a Barcelona, que l’any 1945 li van costar tres rals cadascun, o sigui setanta-cinc cèntims de pesseta, un total d’una pesseta i cinquanta cèntims. Dit d’altra manera, 0,0023 euros. També se’n conserva un del llegat d’Apel.les Mestres, encara més antic, ja que Apel·les va morir el 1936. La resta d’espanta-sogres, un xic més evolucionats incorporen una mascareta de cartó i van ser adquirits pel museu l’any 1978, a una joguineria. Doncs… bona revetlla! I… aneu amb compte de qui us bufa l’orella amb un espanta-sogres…!
