L’esparaver
Alguns objectes ens poden fer ballar el cap alhora d’ubicar-los en el temps. Vull dir que veient-los, els reconeixem com utilitzats per nosaltres o els nostres pares o avis, senyal que no fa massa anys que s’han utilitzat però son objectes que, pràcticament sense canvis, s’han mantingut al llarg de la història de la humanitat. Segurament ens en trobem molts al llarg de la nostra vida però no en som conscients. És obvi que no ens passem l’existència preguntant-nos constantment si allò és nou o és vell i des de quan existeix o s’usa… excepte si tenim una curiositat insaciable que ens mou a preguntar-nos-ho tot constantment.
I…és una mica el que m’ha passat amb el ‘Secret de l’Etnològic’ d’avui. De saber-ne alguna coseta, he volgut conèixer més de la seva història com a artefacte. Clar que, si es treballa en un museu com l’Etnològic poden passar coses com aquestes… Què hi farem!
L’esparaver, doncs, és l’objecte d’avui. Potser us crida l’atenció que comenti un objecte amb nom que recorda el d’un rapinyaire. Però es que no és un ocell! És tota una altra cosa ben diferent que no és ni tan sols un animal. És un objecte, un estri, també anomenat rall a casa nostra i que en castellà es pot anomenar com esparavel, tarraya o atarraya i en gallec l’anomenen chumbeira i épervier en francès.
Un estri de pesca que té una llarguíssima història, del qual se saben força coses. Una de les teories diu que a la península Ibèrica vam heretar-lo dels musulmans des de la seva ocupació a partir de l’any 711 dC. Però hi ha documents i en aquest cas també mosaics, evidenciant que el nostre esparaver o rall, ja era molt utilitzat pels pescadors romans que, al mateix temps se sap que ho havien après dels grecs i aquests dels fenicis.
Plutarc, historiador i assagista grec que va obtenir la ciutadania romana amb el nom de Luci Mestri Plutarc, deixa constància de l’esparaver o rall en els seus escrits a “De Sollertia Animalium” de finals del s I dC, dient que “Amb aquest tipus de xarxes, els “piscatores”, capturen peixos com “ les llisses, les donzelles, les bremes, els sargs, els gobis i els llobarros”. També Opían de Còricos escriptor grec, a Haliéutica (Ἁλιευτικά) anomena “sphaíron” a la xarxa que seria com el nostre esparaver.
Com veieu, sigui pels fenicis, pels romans o pels berebers musulmans, l’esparaver – el rall – va arribar a nosaltres i va ser una modalitat de pesca marítima molt estesa per tota la mediterrània i molt ben documentada a jaciments com a la ciutat hispanoromana de Baelo Claudia, prop de Tarifa. Però també va arribar a practicar-se i molt en aigües dolces interiors, per exemple als rius i llacs del nostre Pirineu. Segles endavant, aquesta modalitat de pesca es va estendre per tots els continents.
La tècnica utilitzada per a pescar amb l’esparaver o rall consisteix a llançar una xarxa circular prop de la riba o en aigües amb poca profunditat als rius o platges i que en estirar-se forma una bossa al voltant dels peixos. La xarxa compta amb ploms al seu perímetre i és sostinguda al centre per una corda.
Joan Salvador i Riera (Barcelona, 1683-1725) apotecari i naturalista de Barcelona descriu la pesca a rall d’aquesta forma “Es fa amb un gran tros de xarxa, on hi ha peses, que tirem al mar, tirant-la a terra, rodegem el peix que hem vist, per això també l’anomenem peix vist.” Doncs aquesta modalitat de pesca amb rall o esparaver, en determinats moments va controlar-se molt i fins i tot prohibir-se. En les Ordinacions tocants a la custodia y guardia de la costa maritima del regne de Valencia, es diu “Item que ningún soldat, Guarda, Atalaia o Atallador que refidixquen en les Torres ó Eftancies puixa tenir llibre, guitarra, gos, furó, llafos, ralls, ni altres generos de filats, ni aparells alguns de cazar, o peixcar, ni ocuparfe mentres eftan de atalaya en altra faena, ocupació, o ministerio, que els puixa divertit de la continua y atenta guarda, que deuen fer fo pena de perdre tots los dits aparells, y per la primera vegada quinze diez de fou, per la segona un mes, y per la tercera dos mefos”. I el 1604, al llibre de Consell de les Paüls, hi ha una disposició manant “que no puédan pescar en l’aigua amb esparber los de la bila, ni foranos”. Malgrat tot, aquest art de pesca, és considerat molt selectiu i sostenible a causa de la dificultat de veure els peixos. Així doncs, el percentatge de captures és reduït. I, fins i tot després, les captures poden ser tornades a l’aigua per tractar-se d’una tècnica sense mort. Al País Valencià, fa uns anys que van impulsar una campanya per recuperar la pesca amb esparaver i el 2011 la Generalitat valenciana fa un decret regulant i autoritzant aquest tipus de pesca, com a senya d’identitat valenciana.
En el treball “La pesca al Pallars” escrit per Ramon Violant i Simorra al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya el setembre de 1935 diu sobre l’esparaver que “Aquest ormeig està format per una xarxa circular de malla, de cordill bastant fi, doblegada pel voltant, formant unes bosses, les quals són subjectades per unes boles de plom que ensems serveixen per a fer-lo enfonsar a l’aigua cada cop que el tiren. Aquesta xarxa és per a pescar un individu sol. Per a pescar amb l’esparaver hom acostuma a anar-hi al primer foscant o bé en dies que l’aigua baixi bruta de resultes d’alguna tronada a muntanya. Està en força ús a tota la comarca.. Aquesta xarxa els pescadors de la nostra costa l’anomenen rall.”
L’esparaver o rall adquirit l’any 1944 per Violant i Simorra que s’exhibia al museu fins a finals dels anys 60, va ésser fet a mà a Barcelona i li va costar 82 pessetes amb 50 cèntims, aleshores un preu força alt.
Finalment, una curiositat literaria que parla d’Amadís de Gaula personatge de la literatura medieval, cavaller valent i just però també ple de dubtes i d’un jove, Gandalin, el seu escuder i les seves aficions en relació a l’esparaver. Al Romance CXI de Luis de Góngora (1561–1627), poeta i dramaturg del Segle d’Or espanyol, hi ha una estrofa que diu…
“Este andaba a caza y pesca
Por la orilla del Genil,
En la mano esparavel
Y en los hombros un neblí. ”
Bona pesca!
.
