Lloella
Ara que em poso a explicar-vos el secret d’avui m’adono que potser estic fent un acte il·legal o preventivament il·legal… per incitar a un fet penalitzat, o… què sé jo! D’un temps ençà, un pot esperar-se de tot…
És que… voldria parlar-vos d’un “artefacte”, deixeu-m’ho dir així, que facilita la realització d’una activitat actualment considerada il·legal … però us comentaré un xic les dues cares de la moneda… si no, no té cap gràcia! Ja sabeu que la caça és una activitat que es practica des dels inicis de l’existència de l’espècie humana. La vida no era fàcil ni a la prehistòria ni al segle XVIII, per exemple… Es caçava inicialment per pura subsistència i les llargues caminades cercant quelcom per caçar també permetien mantenir-se en forma per sobreviure a les activitats quotidianes. Més endavant en el temps, també hi havia activitats de caça per a lleure dels poderosos… Amb arc i sagetes o utilitzant falcons entre d’altres mètodes, els nobles i reis organitzaven partides de caça major generalment prohibides als súbdits que, en cas de ser descoberts caçant eren castigats fins amb pena de mort. Però per a la gent del poble, la caça seguia essent un tema de subsistència. I l’enginy va fer desenvolupar uns artefactes que permetien caçar determinades peces de les quals aprofitaven la carn, les pells, les plomes o tot allò que fos més apreciat en cada moment. Entre una gran varietat de paranys, n’hi ha un que és el protagonista d’avui: La lloella.
Sant Tornem-hi amb els noms curiosos…! Als anys 40 del passat segle XX, durant la postguerra civil, quan es van recol·lectar per al museu aquests artefactes que, sigui dit de passada, no havien arribat a desaparèixer mai de la tradició de la caça, van tornar a ser ben útils per apaivagar una mica l’escassetat d’aliments i la pobresa resultant de tres anys de duríssima guerra. I el museu, en les campanyes de recol·lecció, no va desaprofitar l’ocasió de recuperar-ne alguns, per donar fe de la seva existència. Ramon Violant, conservador del museu així ho va fer, i publicà les seves recerques al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya amb el títol de La caça amb paranys al Pallars i posteriorment, incloent-hi també la pesca, al treball titulat La caça i la pesca al Pallars, dins de L’Obra Oberta, editada per editorial Altafulla el 1979.
Aquest tipus de cacera, considerada cacera furtiva, a casa nostra es prohibida, vigilada i sancionada amb penes que poden ser molt dures. Però fixeu-vos, Violant recull la informació d’una de les que hi ha al museu dient: “Nuella de xampar faines (martes). Obra d’un caçador furtiu d’Espot. A Espot hi ha l’alcalde que cada any caça faines i també n’hi ha algún altre que en pare”. De paranys vol dir…. I ara, l’altra cara de la moneda. Curiosament a França, a la regió dels altiplans de L‘Avairon i de la Losera que s’estenen pel sud del Massís Central de França, aquests mateixos paranys allí anomenats tendelle han estat aprovats amb una autorització de caça excepcional el 2005. I es cacen no només aus com merles i tords, sinó també els protegits pit-roigs, mallerengues, verderoles, garses, pardals, pinsans…
En definitiva, la lloella, llosella, noella o lloseta és un enginyós parany dels anomenats “d’aixafament” fet amb una pedra plana i tres branquetes, una d’elles anomenada llombriguera amb un esquer posat a la punta que, col·locades d’una forma molt precisa creen un equilibri inestable i quan l’ocell es posa sobre el bastonet per menjar-se l’esquer, la llosa li cau a sobre i, com a mínim, l’immobilitza. Diu Violant que en altres temps també es caçaven amb lloelles conills “catxapons” o sigui joves, i probablement també guineus. Tot deuria dependre de la mida i el pes de la llosa.
Però els camins de les casualitats… són inescrutables. Escolteu: mentre era escrivint el que avui us he comentat, l’Agència Catalana de Notícies en publica una que confirma tot el que us acabo d’explicar… Amb data 6 de novembre de 2017 a Gandesa, una persona ha estat denunciada per caçar aus protegides amb 18 paranys tipus lloseta! Això… és un mai acabar… I m’acomiado esperant que la xerradeta no us hagi caigut com una llosa!
