L’origen de les dites i els refranys

Obrim el primer programa d’aquesta secció explicant una mica què farem en aquesta estona de ràdio.

Bàsicament parlarem de l’origen de les dites i els refranys, aquella part més difícil i obscura de documentar i aquella que desperta més interès i curiositat en les persones que s’hi interessen.

Perquè, no ens enganyem, les preguntes habituals davant d’una peça lèxica desconeguda que desperta el nostre interès és:

—Com es diu en català?, si ens ha arribat en una altra llengua.

—Què significa? o què vol dir. I gairebé sense donar temps a una resposta…
—I per què es diu, això? O sigui: què va originar que es digués aquell refrany o dita.

I no sempre és fàcil donar resposta a aquesta darrera pregunta. Per exemple:

—Qui era en Ribot, que a casa seva més que l’amo manava el porc?
—Qui era en Turrai, que li torraven faves al cul i no se’n sentia?
—Per què als de Reus els diuen ganxets? O als de Mataró, capgrossos?
—On era la quinta forca? O quan va ser l’any de la picor?

Ja us aviso ara que moltes explicacions són ben trobades, però de dubtosa procedència o paternitat. Si non è vero, è ben trovato, que diu que diuen els italians. També diuen els experts que gairebé cap és certa. I això explica que hi hagi manta teories sobre l’origen de cada frase proverbial.

Però tot sovint no tenim cap altra dada que aquesta. Amades n’ha recollit a gavadals en els seus llibres. I altres autors. Fins i tot n’hi ha algunes que ens arriben encara per transmissió oral, de pares a fills (“vaig sentir al meu avi…”).

Moltes explicacions que oferirem en aquest espai les trobareu detallades i documentades en el blog d’etimologies paremiològiques (a etimologies.dites.cat), on ja us adverteixo del que afrontem endinsant-nos en aquest camí:

«No sempre és fàcil saber l’origen de totes aquestes expressions, però sortosament, molts autors les han documentades al llarg dels segles i ara, espigolant d’ací i d’allà podem saber l’origen d’expressions que altrament ens resultarien absolutament fosques i incomprensibles. Sovint són explicacions que ens fan somriure i que difícilment són creïbles. Però ara mateix és l’únic que ens resta. Jo sols les recolliré, sense fer-ne crítica ni devoció. Amb les dades a la mà, que cadascú cregui el que li plagui!».