L’os d’allisar el voraviu
Potser us preguntareu per què caram us vull parlar d’un os… Seria més propi d’un museu de ciències naturals o d’arqueologia, però en un museu d’etnologia què hi fa un os? Probablement, el que no acabi d’encaixar aquest raonament és el motiu pel qual l’he escollit com a secret de l’Etnològic! Un os…!
Doncs fem un petit repasset del tema de l’ossada…
En la nostra cultura, tenim “l’os Bertran”. Deia Joan Amades al seu llibre “Refranyer català comentat” que hi havia persones que tenien un os anomenat Bertran. I ho explicava de la següent forma. “Segons veu popular, hi hagué un famós herbolari barceloní anomenat Bertran, que “descobrí” – i ho poso entre cometes encara que no les veieu -, que la mandra era produïda per una inflamació de l’espinada, la qual podia ser guarida amb uns pegats fets a base d’unes herbes que ell venia. Segons el tal herbolari, els peresosos podien esdevenir actius i laboriosos. El descobriment fou pres de broma i el nom de l’herbolari s’estengué a l’os que ell creia que produïa la mandra i a la mandra mateixa“.
Una altre comentari sobre “l’os Bertran” diu que “al Pla de l’os, al bell mig de la Rambla de les Flors s’hi reunien homes sense ofici esperant ser contractats com a camàlics pels comerciants de la Boqueria. Els burgesos que hi passejaven i veient-los indolents, recolzats als arbres i fanals, comentaven amb maldiença que aquells bordegassos tenien “l’os a l’esquena”. Aquest os conegut com “l’os Bertran”, que és l’os, diuen, causant de la mandra i la ganduleria.”
També tenim “l’os pedrer” un altre inexistent que ens permet renegar sense espantar massa els nostres oients. No ho heu dit mai això de… “Mecasum l’os pedrer”?
Tenim, el sofert “os de la música” del qual ens n’enrecordem de tant en tant… Ja sabeu de què us parlo, oi?! Doncs heu de saber que, en realitat no és un os sinó un nervi que quan flexionem el braç queda desprotegit dels lligaments i els músculs. Llavors, el nervi és vulnerable a cops molt concrets. Així doncs, no ens donem el cop a l’os sinó al nervi! Però fins amb aquests temes no som els únics que li donem nom musical. En alemany en diuen musikantenknochen, és a dir, ‘os músic’; en portuguès és l’osso engraçado i en anglès el funny bone, l”os divertit’.
Tenim “el sac d’ossos” en què ens convertim, sobretot a ulls de les nostres mares quan pensen que no mengem prou…
Joan Amades, al Costumari, documenta una dansa a l’Aran que anomena “Ball del sun trincat” en el que “el pastor i la mestressa ballen al so d’un flabiol fet amb “un os de xai i un timbal d’aigua fet amb una ferrada per celebrar la tosa del bestiar” que no és altra cosa que l’acció de xollar o esquilar les ovelles. En aquest cas el flabiol és d’un os de xai, però al museu hi ha una mena de trompetes del Nepal amb un recobriment de plata, fetes amb una tíbia humana…
Però el protagonista d’avui és un os, no humà sinó d’animal que fa, feia de fet, un important servei, sobretot als teixidors a mà. I és el nostre “os d’allisar el voraviu”. El voraviu de què, us preguntareu?
Doncs del voraviu d’una peça de roba acabada de teixir en un teler manual! Ramon Violant i Simorra, etnòleg i conservador de l’antic Museo de Indústrias y Artes Populares ancestre del Museu Etnològic, explica que la feina dels teixidors va ser, al Pallars, majoritàriament domèstica. En algunes cases, es tenia un espai amb un o diversos telers. Era un ofici, el de teixidor a mà, que passava de pares a fills per tradició familiar i generalment estaven establerts en pobles més o menys grans, que comptaven amb un nucli ben extens de llogarrets o de cases de pagès, la vida dels quals depenia d’aquella vila o poble. Conta Violant que l’any 1940 a la Pobleta de Bellveí de la Vall Fosca, hi havia la casa de Domènec Canut amb dos telers, un dels quals, datat el 1711, va vendre a Violant per al museu, i que actualment és exhibit. Aquest teler manual i tots els seus complements, els calaixos o “comells”, l’ordidor, la guiadora, la roda de fer canons, uns lliços, llançadores manuals, canons plens, van costar 900 pessetes de l’època! I entre els complements hi ha el nostre os d’allisar el voraviu.
L’os, de la part baixa de la pota d’una vaca o d’un bou, té la particularitat de tenir un encaix en un dels extrems, que el teixidor utilitzava per fer-hi passar el voraviu de les peces teixides, per tal d’igualar i deixar ben polida la peça quan sortia del teler. I sempre el tenia a un costat de la bancada, junt amb un cistellet on hi havia els canons – dels que potser us en parlaré en un altre secret -, a punt per a col·locar a la llançadora…
Què lluny ens queda aquell ofici de teixidor a mà – tot i que d’un temps ençà hi ha nous artesans que s’hi dediquen i quina sort de poder conèixer aquesta feina tan artesanal gràcies a etnòlegs com Ramon Violant i Simorra! Tenim un deute molt gran de reconeixement a la seva tasca, que cada cop més es va diluint entre els milers de dades a les quals actualment tenim accés.
