Loteries i tradició
Ja fa dies que la televisió ens està insistint amb la Grossa de Cap d’Any. I és que s’ha de reconèixer que som un país veritablement especial. Sobretot si seguim al peu de la lletra la propaganda que ens han llençat de manera força original, val a dir-ho, amb l’entonació i la gestualitat de l’Eduard Punset, que substitueix, no ho oblidem, ni més ni menys que la Reina d’Anglaterra. Poca broma!
Que un home que afirma de forma vehement que no està científicament demostrat que ell s’hagi de morir, sigui l’encarregat, precisament, d’animar-nos a participar del joc i de l’atzar, no deixa de ser curiós. El que deia, original; i per molts segurament brillant i tot.
Però tornant a l’anunci, els consells es concreten essencialment en dos: cal jugar a aquella loteria que et doni més opcions de guanyar (una obvietat). I deu ser absolutament cert que si hi ha menys números tens més possibilitats que et toqui en comparació amb d’altres sortejos que juguen amb més números. Tot i que el càlcul de probabilitats es mou en xifres igualment baixes i que en cap moment es compara la quantia dels premis, el que ens diu en Punset economista és diàfanament cert. Són faves comptades.
L’altre consell fa referència a la destinació dels beneficis del sorteig. I en aquest aspecte les afirmacions d’en Punset són molt concises: cal jugar a aquella loteria que destini els beneficis a labors socials i solidàries i a programes per a la infància. Els catalans serem moltes coses, bones i dolentes, però la solidaritat no ens la pot negar ningú. I si l’anunci d’una loteria autòctona, en què tots els beneficis es quedaran a casa nostra es fa al mateix temps que la brama cada vegada més evident que afirma que els calés que marxen de Catalunya no acostumen a tornar, sincerament, a bodes em convides, s’ajunten la fam i les ganes de menjar.
D’altra banda, i malgrat que d’una manera encara poc reeixida, els inventors de la Grossa han intentat buscar noves fórmules per facilitar que les entitats culturals, esportives i de tot tipus que jugaven a la Loteria de Nadal a base de participacions puguin fer-ho també amb el nou sistema. Una vegada més, el teixit associatiu ha fet possible mantenir una tradició de molts i molts anys al voltant del “Gordo”. Si només es tracta d’un canvi de sexe, la “Grossa”, crec que la tolerància imperarà.
L’únic enemic, doncs, de l’èxit d’aquesta aventura loterística pot ser la tradició. Hom ha pogut sentir frases com: però no deixarem de jugar a la tradicional… o, això de la grossa és un embolic, jo em quedo amb la de sempre… o, no tenim pas calers per jugar a les dues, com ens ho farem?
Doncs és clar que cadascú ho farà com li donarà la gana, però crec que, a la llarga, i si tot es desenvolupa amb naturalitat, acabarem jugant tots a la Grossa. I la tradició de jugar a la loteria per Nadal no desapareixerà, sinó que es transformarà, evolucionarà, s’enriquirà, com passa amb tantes i tantes tradicions.
De la mateixa manera que no m’imagino els italians jugant majoritàriament a la loteria francesa, ni els portuguesos a l’alemanya, cada vegada veig més clar que tampoc pot ser que els “polacos” juguin majoritàriament a la loteria espanyola. Cadascú lo seu, com els de Sant Andreu.
