Macedònia sardanista
He de confessar que m’he emocionat. Ja sé que sóc de llagrimeta fàcil. Que hi ha coses que em toquen la fibra. I no solament una vegada. Recordeu aquella pel·lícula d’en Frank Capra que es deia “It’s a wonderful life” i que hem conegut tota la vida com a “Que bello és vivir”? (es veu que aquí la imposició del català encara no ha arribat). Aquella que protagonitzava el llargarut d’en James Stewart amb la Donna Reed, amb un Henry Travers d’angelet volent guanyar-se les ales i un incommensurable Lionel Barrymore fent de dolent, però de dolent dolent, dels dolents d’abans, d’aquells que feien ràbia? Sí, aquella en que al final tot el poble ajuda al protagonista…
Doncs bé, podeu creure que cada vegada que veig el final d’aquesta meravellosa pel·lícula se m’entelen els ulls? Que no puc evitar emocionar-me? I el mateix em pot passar sentint la versió original d’en Jacques Brel del “Ne me quitte pas” o rellegint la “Oda a Espanya”, d’en Maragall. Sóc així, ho confesso. M’emociono fàcilment.
I el mateix m’ha passat, si bé en una intensitat diferent i només els primers cops que l’he escoltada, amb la cançó “Ballen”, de les Macedònia. Es tracta del bonus-track del seu darrer treball “Desperta”, que interpreten juntament amb la cobla Els Lluïsos. Va ser una avançada del projecte perquè de fet, a hores d’ara, totes les cançons d’aquest treball ja compten amb l’acompanyament de cobla, i a l’espera de la seva edició en placa discogràfica, en podreu fer un tast en l’actuació que faran aquest proper dissabte a la tarda al Pla de la Catedral, de Barcelona, en la festa d’inauguració de la Capitalitat de la Sardana de la Ciutat Comtal.
Però tornem a la cançó. Que què és el que m’ha emocionat? Doncs mireu: “Ballen” és una cançó romàntica que explica la història de dos nens, membres d’una colla sardanista, que s’estimen i que somnien en ser grans per a manifestar-ho obertament; que es distreuen amb les mirades i no fan cas del que els diu el cap de colla; que s’imaginen fent punts lliures d’amagat per poder-se abraçar; que perden el compàs i no fan els aires amb la resta perquè no estan prou atents: que, en definitiva, viuen la seva història d’amor dins un col·lectiu com qualsevol altra.
I no penseu que la meva llagrimeta fàcil sigui perquè la cançó de les Macedònia doni una lliçó magistral de la tant cobejada normalització del fet sardanista, de la seva aposta per la presència de la sardana en la vida quotidiana, del seu rebuig intrínsec a tots aquells que pensen que els que ballen sardanes són una espècie estranya amb vies d’extinció… Que també. Això també m’ha emocionat.
Però la meva plena emoció ha estat perquè m’han fet recordar allò que hem deia a vegades el meu pare: que a les sardanes, quan començaven a festejar, era l’únic lloc on podia prendre la ma de la mare públicament sense que ningú els digués res. Eren altres temps. Ara els conceptes joventut i adolescència s’han avançat uns anys i envaeixen la innocent infantesa.
Mireu si han canviat les coses amb els anys. Encara que per aquests dos marrecs de la cançó, potser no tant…
————————————————————————————
Aquí teniu la lletra:
Ballen
Toca assaig i estan els dos frissant
es saluden discretament
el cap de colla els diu: espereu-vos un moment
s’han mirat i ho han aprofitat
per donar-se un paperet
que hi diu que això que és seu:
és senzillament immens
Ballen i es claven la mirada puntejant
Riuen i somien que algun dia seran grans
Han somiat que ballen abraçats
fent punts lliures d’amagat
el cap de colla els diu: parelleta esteu badant
han quedat i estan emocionats
la rotllana ho està notant
l’airet se’ls queda curt i acceleren tots els punts
Ballen i es claven la mirada puntejant
Riuen i somien que algun dia seran grans
Toca repartir però estan tant lluny d’aquí
que obliden el compàs el temps se’ls hi ha aturat
els altres balladors, els miren amb neguit
fins que ella deixa anar; un t’estimo tant.
Riuen i somien que algun dia seran grans
Ballen i es claven la mirada puntejant
Riuen i somien que algun dia seran grans
