Manteniment
Hoooooooooola, bona hora a tothom!
Diem que: La intenció és lo que de veritat compta, no? Tant és que la rosa sigui de format piti miní o de jardí amb pètals grocs, blancs, blaus, liles… perquè el que realment esdevé important el dia dels enamorats és regalar flors, moltes flors entre humans. De fet ho hauríem de fer més assíduament tots plegats això i no únicament un cop l’any i… encara gràcies!
Convençut estic que rebre floretes, agrada a tothom. Fins i tot, malgrat puguem ser al·lèrgics a qualsevol mena de pòl·lens o olors que desprenguin, ja que l’obsequi de roses entendreix, ja ho crec! I, ben mirat, segur que bona part de les cabòries que tenim les resoldríem, d’entrada, regalant-nos flors.
Ara, les interpretacions per bé o també per mal que hi arriben haver darrera del lliurament de floretes és impressionant. Reflexionem-hi només uns minuts, va… feu la prova! Ep, no us punxeu, d’acord? Ni tampoc cal que us hi floriu en la rumiada, eh?
Per la meva part, comentar que hi he donat algunes voltes en profunditat al tema (ei, que no deliro) i, posats a resumir-ho en veu alta, explicaré què em meravella de la flora: “la fragilitat de la bellesa”. Sí, sí, aquell punt òptim de delicadesa extrema, el qual resulta atractiu de viure amb total intensitat perquè, de la mateixa manera que va creixent, amb el pas del temps, decreix? Ah, aquí està “lo quid” de la qüestió!
La solució al respecte que he trobat amb l’afer floral és el del: “manteniment”. Ja, tot resulta temporal, no? Però, gent; si no es vetlla ni el més mínim possible per tenir cura de “la fragilitat de la bellesa” aquesta fineix sense possibilitar de perdurar. Oh, clar… quan això passa, en regalem de noves i, santes pasqües! No diré pas que no. Però; Que durin, que durin!
Respecte al “manteniment” de la rosa, amb la Montserrat, a casa, fa anys que hem trobat com tractar-ho. Damunt del moble del rebedor en tenim exposada una feta de ferro forjat que no cal regar (es rovellaria) i, des del primer dia, que fa bon plant i bon semblant. Com a molt, de tant en tant, li passem “lo drap” (sec) i, a fi mantingui frescor, la perfumem amb colònia de roses. Veniu, que us la deixem ensumar.
Una abraçada ben forta… i, fins a la propera!