Tan mala fama tenia el folklore, en el món intel·lectual català, que introduir els estudis de folklore al Congrés de Cultura Catalana em va costar una batalla. En un moment de la discussió mentre
se’m proposava que el folklore, si tant interès hi tenia, podia anar com un subsubàmbit dintre de l’àmbit d’Esport i Lleure, el meu contrincant em va dir:
Però, Maria Aurèlia, els folkloristes són impossibles, són capaços de parlar-te dels càntirs negres de Verdú!
Jo, amb cara de Buster Keaton, vaig contestar-li:
La terrissa negra de Verdú és importantíssima!
Em va somriure amb aire entristit pensat sens dubte: “Vet aquí una sortida de peu de banc de la Capmany.”
Amb tot, aquesta vegada el Folklore va tenir uns bons avaladors: uns lingüistes, un historiador-arqueòleg, i es va decantar definitivament la balança quan vaig poder explicar que un llicenciat en Filologia acabava de fer una tesi doctoral sobre el material rondallístic, classificat segons el mètode, estranger com no n’hi ha! d’Armet Thomson…
El fragment llegit de Maria Aurèlia Capmany forma part del pròleg El pas de l’any i la vida del poble que va incloure el 1982 en la reedició de l’obra del seu pare Aureli Capmany: Calendari de Llegendes, Costums i Festes Tradicionals Catalanes (1951)
Escriptora, pedagoga i política va militar en l’antifranquisme, el socialisme i el catalanisme. Lluitadora per les llibertats individuals i col·lectives, en particular de les dones, cultivà l’assaig, la narrativa, el teatre, la novel·la, el periodisme i les traduccions.
Referent intel·lectual durant la segona meitat del segle XX, entre el pensaments sempre va tenir present la cultura popular que heretà amb profunditat tant per branca paterna com materna ja que fou neta del paremiòleg Sebastià Farnés i de progenitors sensibles a les tradicions. Per tot plegat, no ha de sorprendre l’especial interès a recuperar reculls folklòrics familiars, com també succeí de nou el 1980 amb El cançoner popular (1901 – 1913) del seu pare on redactaria un text introductori.
