Maria Gràcia Bassa i Rocas (de Llorenç)
(Llofriu, 1883 – Buenos Aires, 1961)
Va fugint el sol brillant
que omplia d’or el paysatge;
els aucells passen, xisclant
pel cel pur, sense un celatge.
El crepuscle, impressionant
dels xiprers daura´l fullatge;
l’hora es bella y es vibrant
en la solitud selvatge…
Ha florit el primé’estel
entre la blavor del cel…
De l’arbreda, perfumada,
surt el cant d’un rossinyol.
Baxa per un corriol
Un pastor ab sa remada.
Paysatge Empordanès
Biblioteca d’autors catalans. Volum XX
El poema Paysatge Empordanès és un cant a l’amor patri de la poetessa, periodista i traductora nascuda a Llofriu la vida familiar de la qual la va traslladar a Argentina. Admiradora de les recerques folklòriques de la seva cunyada Sara Llorens, les dues foren deixebles de Rossend Serra i Pagès amb qui van col·laborar en investigacions sobre tradicions populars recollint dites, refranys, poesies… i, cosa semblant va fer també amb la seva mare, Irene Rocas, en el Diccionari català-valencià-balear de Mossèn Antoni M. Alcover.
Premiada en diferents Jocs Florals, va utilitzar diversos pseudònims com: Alidé, Maria Muntanya, Núria Montseny, Gracieta… també publicà articles a Catalunya Artística, La Crònica de Palafrugell, Feminal i en especial a la revista Ressorgiment de Buenos Aires.
De fortes conviccions religioses, catalanista, feminista, esperantista… va editar els reculls de poesia Espais de llunyania (1919) i Blanca florida (1933), deixà però inèdits un estudi sobre costums, personatges i paisatges Els camins de la Pampa argentina i un aplec de traduccions de poetes argentins al català.
