Martí Llauradó – Penyora d’amor
Càpsula número 28
Continuem a l’any 1965. És quan el jove estudiant barceloní i futur dissenyador de professió, però músic de sentiment, Martí Llauradó, descobreix Els Setze Jutges, on s’hi acabarà integrant amb el número 10, impulsat per un camí quasi inevitable. És molt clar que la vocació artística de Martí Llauradó ja la duu adossada en el seu ADN des del dia que va néixer, per l’avinentesa familiar i per l’educació rebuda en un ambient intensament artístic i cultural.
“Jo, es pot dir que l’únic que he fet és musica Papasseit. Jo vaig tenir una infància molt divertida: el meu pare era escultor, fèiem una vida molt poc convencional, per dir-ho d’alguna manera, amb la vida que es feia en aquell moment en qualsevol família, pare, mare i fill. Vaig tenir una infància envoltada d’art constantment, bohèmia constantment. Llavors tenia una mare molt divertida que, enlloc d’explicar-me contes com ‘La Caperucita’ o d’aquest tipus, deia: vine, que et llegiré uns poemes molt bonics. I recordo molt bé, per exemple, Penyora d’amor, Venedor d’amor… en aquella època. Que després han sigut cançons que jo he fet, però que me les llegia quan jo tenia 4 o 5 anys. Eren molt planeres per a mi, no entenia res però me les sabia gairebé de memòria. A part d’això jo estudiava música perquè sempre m’ha agradat molt. Ho vaig demanar jo quan tenia 4 anys estudiar el piano –no m’ho va imposar ningú–, i tota aquesta barreja fa que vagis fent un caldo de cultiu”
I és així com es va formant el jove Martí Llauradó, fins que les circumstàncies del destí i les casualitats, l’acosten un dia a la Nova Cançó.
“Una vegada estava en el mercat de Calaf, que hi haig anar amb una colla de companys de l’escola, i vaig sentir allà, lluny, …’ara actuarà Miquel Porter!’. El Miquel Porter no el coneixia de res encara que érem bastant veïns de barri. Va engegar a cantar El venedor d’amor. Vaig pensar, si això ho coneixes de memòria!, si això és un Salvat!. Em va fer molta gràcia i quan vaig tornar a casa, vaig agafar una guitarra –evidentment, en aquella època tothom tenia una guitarra–, vaig agafar els meus llibres de poemes de Salvat Papasseit, recordava la tonada del Miquel, vaig buscar el poema i el vaig cantar. Mica en mica em vaig anar ficant en el tema i vaig començar a musicar poemes i a ficar-me plenament en el tema Papasseit”
Tant de ple, que l’etapa musical de Martí Llauradó, ja com a membre número 10 d’Els Setze Jutges, abans de centrar-se en la seva futura activitat com a dissenyador, estarà dedicada de forma pràcticament monogràfica a això, a musicar els poemes de Joan Salvat Papasseit que coneix tan bé per les raons que ell mateix recordava. Com exemple, la cançó que torna al Fes ta festa, una de les que formen part del disc enregistrat l’any 1965, amb el llarg i ben explícit títol de Cançons d’enamorats, Martí Llauradó canta 4 poemes de Salvat Papasseit. La que torna avui és la Penyora d’amor, musicada, cantada i també estimada per Martí Llauradò, La va enregistrar l’any 1965 a través del segell Edigsa, interpretada pel Setze Jutges número 10, Martí Llauradó, protagonista d’aquesta càpsula d’avui amb la cançó que ha tornat al Fes ta festa.
