Matraques

Podeu estar-ne segurs. No se quin nom donar-li a l’objecte del que avui voldría parlar-vos. Potser us sembla un recurs repetit, una estratègia, però ja me’n direu el què  un cop us hagi explicat de què us parlo. I, a més, n’estic segur que en el cas que conegueu aquest objecte, si ja li havieu adjudicat un nom, probablement dubtareu de com, finalment s’anomena.

Els que comencem a tenir una edat, encara recordem haver-lo utilitzat en determinada època de l’any. I amb sort, els més joves potser l’han tingut com a joguina per trencar la tranquil·litat d’allà on son. Estic parlant, per utilitzar una de les formes com s’anomena, del carrau.

Objecte sorollós allà on n’hi hagi, aquest instrument que és i ha estat molt estudiat, pren diverses formes i mides, des de la forma per l’us individual en moltíssimes  versions – de fusta, metàl·lics, de plàstic, decorats o sense decorar, de joguina, per adults… que poden ser més petits que el dit petit de la mà o de gairebé 50 centímetres, o de grans dimensions per l’ús col·lectiu com serien els que formaven i encara formen part dels campanars de moltes esglèsies i catedrals del nostre país.

Segons explica l’investigador Galdric Santana, expert en cercar-los i reconstruir-los, l’invent del carrau d’us infantil seria atribuible al grec Arquites de Tàrent (s V a IV aC), actual Tarento, al sud d’Itàlia.

En canvi, les versions de l’instrument per a campanar serien més recents. Son instruments de grans dimensions que s’ubicaven als campanars de les esglèsies i que s’usaven durant la Setmana Santa per convocar als oficis religiosos, degut a l’absència del toc de les campanes en senyal de dol per la mort de Crist.  Però d’aquests instruments n’hi havia en diverses versions també.

Potser creieu que l’ús era i és exclusiu del culte cristià que en la Setmana Santa i en l’ofici de Tenebres, els nanos fan sonar per esborrar el nom de Judes i que ens va quedar com a “matar jueus”… Treieu-vos-ho del cap. En la festa jueva del Purim, també s’usen les matraques o carraus per part dels adults i de la mainada per allunyar el mal i els enemics, en el moment que es llegeix en el llibre d’Ester el nom d’Haman de l’imperi persa, enemic del poble jueu. Les dues cares d’una mateixa moneda. Fantàstic!

El que us comento avui és d’aquests últims. És efectivament un carrau que com comenta Galdric Santana, en llengua catalana es coneixen fins a quaranta-un noms diferents per anomenar el tal instrument, a saber: batsoles, batzoles, begeroles, betzeroles, carranc, carrascol, carrau, carretes, carreu, carrutxa, catriques, “corre-que-m’encalces”, corre-que-t’atrapo”, escarriques, garrau, garreu, garric-garrec, garric-garrac, garric-garroc, maces, maçoles, massots, mata-fariseus, mata-jueus, matraca, matràcula-matràcules, matraques, patracol, patraques, patrica-patroca, patriques, pica-soles, rodet, roncador, roncadora, tenebrari, tenebres, tinebres, torn de maçoles, trebanelles, xerrac, i encara a Solivella “lis matraquis”. Heu arribat a la mateixa conclusió que jo? Ara ja no sé com dir-ne d’aquest objecte. Però no us preocupeu. Digueu-ne tal i com n’heu dit tota la vida o, a molt estirar, com en diuen a la contrada, poble o ciutat on visqueu. Estarà ben dit de totes maneres.

En qualsevol cas, aquest te unes característiques una mica diferents de les que fins ara hem comentat. Uns llegeixo exactament la descripció que en fa Ramón Violant i Simorra, etnògraf i conservador del museu l’any 1951:

“Carrau para “matar jueus” de Manuel Paulet de Isabarre recogido por Joan Lluís de Rialb. Servia para anunciar el oficio por las calles en los dias santos. Agost de 1951. Ingresó en el Museo el 10-XI-51.” Vol dir això que evidentment, no era de campanar, que era diguem-ne portàtil – per dur-lo pels carrers-, i que el propietari no era l’esglesia sino un particular. Vaja, que en Manel Paulet et duia el soroll fins la porta de casa. Una delícia.