Moixiganga

A Catalunya tenim diverses danses representatives que son aquelles que per mitjà d’una acció en moviment ens expliquen una història. A més dels components de música i dansa, en alguns intervé també la paraula com és el cas del Ball de Serrallonga del que ja hem parlat amb anterioritat. El tema d’aquestes danses és divers: hagiogràfic, històric, costumista, religiós, satíric o altre. Una de les danses representatives és l’anomenada Moixiganga.

Si cerquem la paraula moixiganga al Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, a la primera accepció del mot, ens la descriu com: “Festa pública de gent disfressada, comparses.” I a continuació explica: “Nom de certes comparses que figuren en festes i processons.” Encara trobem una tercera accepció que la descriu com a “Ball popular amb representacions de tema religiós.”.  I aquesta és la que ens interessa avui. La paraula procedeix del castellà “mojiganga” i per això també la trobarem als diccionaris de llengua castellana.

A Catalunya, la Moixiganga és aquella dansa en la que a través de quadres plàstics ens explica, sense paraules, els darrers moments de la vida de Jesucrist, la passió, la mort al calvari, el davallament i la resurrecció.

Com en capítols anteriors de Viu la dansa, us recomanem que aneu a l’Inventari de danses vives de Catalunya de l’Esbart Català de Dansaires i hi cerqueu la paraula moixiganga. Hi trobareu les poblacions on avui, podeu anar a veure-la. Anem a repassar-les: Sitges, Vilanova i la Geltrú, a la comarca del Garraf; Vilafranca del Penedès, a l’Alt Penedès, Tarragona al Tarragonès; Valls a l’Alt Camp; Olesa al Baix Llobregat; Badalona al Barcelonès; Cerdanyola del Vallès al Vallès Occidental; Castellterçol al Moianès i Lleida a la comarca del Segrià. I potser que encara ens en deixem.

Algunes d’aquestes moixigangues estan documentades històricament, com és el cas de Tarragona, a partir del segle XVIII però desapareguda durant dècades i represa a l’any 2000; la de Lleida també datada al s. XVIII, amb presència fins a la segona meitat dels anys quaranta que, recuperada l’any 2011 és l’única que no té caràcter religiós. La de Valls està documentada des de 1790 però s’havia deixat de ballar des de l’inici de la Guerra Civil i es recupera al 1991. De la de Sitges se’n té notícia des de 1832 i des de 1924 és constant a la Festa Major. Algunes moixigangues han sofert un procés de renovació coreogràfica o de vestuari, com ara la de Vilafranca del Penedès l’any 2023.

Altres, en canvi, son de recent incorporació a les respectives festes: la de Cerdanyola del Vallès o la de Badalona que va fer la primera representació l’any 1991 o la més recent, la de Castellterçol que es balla des de l’any 2005.

La data de les ballades és força diferent: en un bon nombre de poblacions es balla amb motiu de la Festa Major, com  les de Sitges, Valls, Vilafranca del Penedès, Tarragona i Lleida. A Badalona es balla pel diumenge de Rams, a Olesa pel dimarts Sant, a Castellterçol pel dissabte Sant i a Cerdanyola del Vallès a finals de novembre.  A Vilanova i la Geltrú surt en diverses festes: al gener per Sant Antoni, el diumenge de Rams, per Corpus, per la Festa Major a l’inici d’agost i encara en dues ocasions més.

Hem comentat que a les moixigangues, els balladors realitzen diversos quadres plàstics sobre la passió, mort i resurrecció de Jesucrist, Per construir-los s’ajuden d’enfilades, uns damunt dels altres, per simular les creus, el davallament, la dolorosa o la resurrecció. Entre quadre i quadre, i també al principi i final de la dansa, hi ha un interludi musical en el que sovint es fa una figura coreogràfica que es va repetint. L’acompanyament musical majoritari és amb grallers, però no l’únic. A Valls, els balladors s’acompanyen amb castanyoles.

El conjunt de roba usual és una base de color blanc, formada per camisa i calces o pantalons. Al damunt porten una faldilleta o faldellí, faixa i armilla. Aquesta darrera peça, en alguns casos és decorada amb flocs o altra decoració. A les cames porten camalls de picarols i als peus calcen espardenyes. El cap va gairebé sempre cobert, sigui amb un barret de palla enflocat o amb un mocador; a Valls i Lleida porten una mena de gorro frigi, mentre que a Tarragona porten un barret rodó enflocat amb clavells. I és característic que a les moixigangues de tema religiós, cada persona que balla porti un ciri o atxa a la mà. A Lleida, en canvi, balladors i balladores vesteixen un conjunt arlequinat de colors diferents i porten cèrcols a les mans.

La Moixiganga és una dansa de durada llarga, greu i seriós que abans era ballat només per homes, però avui és de composició mixta.

En resum: un bon exemple de dansa representativa, en aquest cas, la majoria, de tema religiós, que us animem a veure a qualsevol de les poblacions que la ballen ja que és un autèntic espectacle.