Montserrat, tradicions i llegendes
En la producció folklòrica, l’any 1946, Joan Amades publica a Edicions La Llumenera: Montserrat, tradicions i llegendes, el qual, en una primera impressió, esquiva la censura de l’època ja que constava en el pròleg com a lloc i data de redacció: Barcelona, 1935.
El tiratge del recull és limitat, no arriba als 500 exemplars numerats. Ara bé, el motiu el justifica la qualitat de luxe del volum de llegendes i tradicions estampades damunt de paper de tina acompanyades per l’ocasió amb xilografies, realitzades per Enric Cristòfor Ricart i acolorides per Joaquim Mateu. A més, annex a l’estoig, hi ha una sèrie de les il·lustracions d’en Ricart en color sèpia.
Per altra banda i en relació als documents del Fons Amades que hi ha en la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, cal afegir que es conserven també separates del llibre com: La llegenda de Fra Garí o, Refranyer Montserratí, així com un exemplar de la segona edició (amb el títol invertit de: Llegendes i tradicions de Montserrat) en petit format, realitzada per Editorial Selecta, just després de la mort de l’autor, produïda el 17 de gener de 1959, fet que consta en una nota editorial.
Entre d’altres curiositats i, contrastant els dos llibres que es custodien en el Centre de Documentació, cal explicar que, anotades a llapis, en l’edició de bibliòfil, hi ha algunes correccions amb lletra de la secretària de l’Amades, Consol Mallofré, que, traspassat el folklorista, seguí divulgant els escrits sobre cultura popular, com per exemple, el fragment on descriu l’ésser fantàstic d’en Peladits, en el qual es pot llegir: “El Peladits era un personatge fantàstic que residia per la contrada del Montserrat, el qual es dedicava a rentar la mainada bruta que no es deixava netejar ni pentinar per les seves mares o mainaderes. Per la contrada montserratina, quan algun infant no volia que el rentessin o pentinessin li feien por dient-li que estava a punt de passar el Peladits, i, davant d’aquest anunci, ja ho crec si en feia de bondat i si s’amania i es deixava rentar!
El Peladits era alt, negre, pelut com un ós i amb un morro com un gos. Tenia unes cames llargues com pollancres i unes manotes peludes i rasposes com un raspall, amb uns didots acabats amb unes unglotes llargues i cargolades com ganxos de romana. Portava al coll una mena de sarronot amb tot d’einotes, com els esquilagossos, amb navalles i ganivets que tallaven la claror i amb punxons i llimes i pedra tosca. Voltava sempre i pertot arreu, i, quan passava, feia com els marxants ambulants i cridava:
- El Peladits! El Peladits!
Quan algú el demanava perquè rentés algun minyó, primer el posava a estovar unes quantes hores dintre d’una caldera amb lleixiu bullent i, quan estava ben estovat, amb tot el seu arsenal d’eines començava a gratar, rascar, fregar i polir, que el deixava com una patena, però podeu pensar si en feia de mal! Quan estava llest, es posava tan content per haver trobat feina, que feia un seguit de tombarelles que arribaven fins al sostre i un rengle de ganyotes que feien molta més por que la seva neteja. Per paga demanava la guardiola del minyó que havia netejat, la qual esbocinava en mil miques i s’emportava els dinerons que hi havia dintre.
Podeu comptar si en feia de por, a la mainada, el Peladits, que era parent del Papu i de l’Home del Sac, i qui sap si potser arribava a ésser fins i tot el mateix, perquè portava el seu gavadal d’eines dintre d’un sac penjat al darrera.
