Nosaltres sí que podrem

He de confessar d’entrada que els grans canvis em fan una mica de basarda. No es tracta de temor ni por a les modificacions. Sóc dels que mantinc que al llarg d’una trajectòria vital hi ha una sèrie de moments en què els canvis són necessaris, d’alguna manera imprescindibles, inevitables. De tant en tant cal girar el mitjó, cal donar-li la volta a la truita i enfocar les coses des d’un altre punt de vista, des d’una altra perspectiva que et faci veure allò que no havies vist.

Potser “respecte” seria un millor concepte per definir-ho. Fins i tot la paraula mandra, molt més banal i terrenal, potser ho expressaria bastant bé. Però, insisteixo, penso que els canvis són necessaris i positius. Ara bé, han de tenir un què i un perquè. No importa que siguin molt grans i revolucionaris, sempre que siguin justificats. Canviar perquè toca, és una bestiesa, una manera de perdre el temps i els calers. A vegades serveix per demostrar el poder que t’han atorgat. Però acostuma a ser la manera que, sense saber-ho, escullen alguns per començar a perdre’l.

Repassant mínimament els programes electorals dels partits que es presentaven a les municipals a la ciutat de Barcelona, i fixant-me especialment en el camp de la cultura popular i tradicional, he observat alguns detalls que em semblen, si més no, curiosos. Sense entrar en detall diria que, en general, no he captat una gran atenció pel tema per part de quasi cap formació política (més que mai les excepcions confirmen la regla).

Suposo que cal considerar-ho normal. Amb la que està caient i amb els grans problemes que estem patint a nivell social, a qui li pot importar el protocol festiu, les trobades castelleres, la recuperació dels gegants d’un petit barri o la continuïtat de les ballades de sardanes al Pla de la Catedral o de la cobla Municipal… Hi ha una munió de coses i de problemes molt més importants, transcendents, diria que vitals. És clar que sí. I s’haurà de treballar fort per apaivagar l’atur, la desigualtat social, la seguretat ciutadana, etc. etc.

També he observat que les crítiques més roents van dirigides a la cultura d’elit, aquella que mou milions d’euros, la que ens mercantilitza la ciutat de cara als turistes, la que revaloritza sòls per fer-hi fòrums o olimpíades, etc. En aquests merders, als de la cultura popular i tradicional no ens hi trobaran. Tant de bo. Nosaltres ni movem tants milions ni disposem de grans espais per desenvolupar la nostra tasca. Potser tampoc no ens cal que siguin tan grans. Només que fossin proporcionals a la feina que fem ja ens hi conformaríem.

En fi. Que sembla que vénen temps de canvis. Les noves autoritats tindran molta feina. És clar que no s’han cansat de dir que la “poden” fer i estem segurs que així serà. Nosaltres, des de l’associacionisme, quedem a la seva disposició. I si en algun moment veuen que no hi arriben que ens ho diguin: nosaltres sí que podrem. Com hem fet sempre…