Notes d’indumentària

Notes d’indumentària és un plec de papers ordenats per Joan Amades l’any 1936 que forma part de la col·lecció de llibres Biblioteca de Tradicions Populars que, el 2003, l’Associació Cultural Joan Amades amb edicions el Mèdol reimprimiren afegint una introducció d’Eulàlia Morral on matisa  que: “La veritat és que al capdavall d’una primera llegida, les Notes d’indumentària resulten dolgudament fluixes. Diem dolgudament perquè Amades és un personatge entranyable, que sembla que sigui una mica l’avi de tots. Però avui, per més entranyable que fos, no les podria publicar. D’entrada, són notes aprofitades (“l’apedaçar fa durar”…), és a dir, ell no partia de l’interès per fer un estudi descriptiu de la indumentària popular; el que va fer va ser reunir en una llista totes aquelles expressions referents a indumentària que havia trobat en les seves recerques lingüístiques i completar-les amb informacions recollides de manera molt aleatòria. No és que “busqués”, doncs, sinó que va intentar posar ordre al que havia “trobat” tot buscant una altra cosa…”

Exemple d’aquestes Notes d’indumentària la trobem en el següent fragment on el folklorista explica que: “Els pantalons, això és, el vestit que va des dels turmells fins a la cintura, són moderníssims i hom dóna diverses versions quant a llur introducció. L’opinió més general és que són d’arrel veneciana, i en llur origen, com les calces, tapaven des dels peus a la cintura i eren anomenats pantaloni, equivalent de plantofes o xinel·les, ja que servien alhora de calçat. Hom també diu que eren les calces pròpies dels mariners venecians, que tenen com a patró sant Pantaleó, del qual els deriva el nom. I hom diu encara que va idear-los un actor còmic italià anomenat Pantaloni. La revolució francesa va adaptar-los i a ella es degué a ben segur llur ràpida introducció. Els anglesos els van adoptar tot seguit i hom féu una forta campanya en contra, sobretot l’església anglicana; tant és així, que l’any 1820 el bisbe de Sheffield dictà una enèrgica pastoral privant que els sacerdots sermonegessin vestits amb calces llargues. Hom creu que a casa nostra foren introduïts per l’exèrcit del general anglès Wellington, que ajudà els portuguesos contra els francesos. La tradició diu que els pantalons a Catalunya foren importats l’any 1806, que llur introducció féu sensació i que hom oferí gran resistència a llur adopció. Per qualificar una cosa de passada d’actualitat diem que és de l’any sis, amb referència a la introducció dels pantalons. Napoleó i les seves tropes portaven calces llargues, i en la gran campanya que se li féu, a més de combatre els corrents de renovació espiritual que ell i la seva gent portaven, també hi havia quelcom d’oposició i resistència als corrents renovadors de la indumentària i sobretot de les calces llargues. Les cançons del Ball dels Ocellets propi de la Cerdanya i del Rosselló anomenen a Napoleó el de les calces llargues.”