Ombres i llums
Hoooooooooola, bona hora a tothom!
Diguem que hi ha coses que, amb el pas del temps, no canvien. Bé, de forma superficial, potser sí que hi ha diferències, però la base, “lo fondo”, l’essència… segueixen inalterables. Per què ho dic això? Doncs, perquè quan los ramats de fans van als concerts dels seus ídols (en los anomenats: “live” o “directes”) les conductes acostumen a ser calcades en cada racó. M’explicaré millor.
En aquestes concentracions humanes, hi ha una porta d’entrada (o més d’una en funció de la capacitat de l’espai de convocatòria), hi ha cues de gent per mirar d’accedir en ordre, controladors de persones que validen els tiquets, que autoritzen els oients a penetrar als recintes i, abans no comencen a tocar els artistes, cal esperar! Drets, asseguts, depèn…
Ara, sigui com sigui, hi ha sempre una estructura de concert. Sí, allò primer d’obrir els focus de l’escenari, algunes paraules de presentació i… música, molta música perquè el públic ha vingut a gaudir dels intèrprets bé es diguin Los Mustang, Los Sirex o per dir un altre col·lectiu, Los Setze Jutges.
Comentat això, de les coses que em fascinen d’aquests muntatges, és que, en un moment avançat dels recitals, els locals s’omplen de milers de llumetes que fan posar als assistents la pell de gallina. Sí, això resulta habitual i, de ben segur, que bona part dels mortals, ho hem viscut en algun indret.
Bé, tampoc és que disposi d’una dilatada experiència en el sector però, recordo haver anat en una actuació d’en Llach i, en tocar l’Estaca, l’auditori es va omplir de llumetes que aparegueren en infinitat de raconets de la sala. Quina emoció que provoquen aquestes vivències veritat? Al segle passat l’eina utilitzada per a fer possible la claror eren “los metxeros”. Clar, llavors, gairebé tothom fumava i a les butxaques es portaven encenedors que enceníem quan arribava el moment precís. També s’empraven espelmes, bengales, llumins… fins que amb els anys han aparegut els mòbils que entre les diverses aplicacions hi ha les llanternes que fan el mateix efecte (i no et cremes los dits).
Res, ja ho venia a contar al principi de la narració: “Hi ha coses que, amb el pas del temps, no canvien. Bé, de forma superficial, potser sí que hi ha diferències però, la base, “lo fondo”, l’essència… segueixen inalterables” I, pel que fa al cas, em refereixo a “L’Estaca”.
Una abraçada ben forta, fins a la propera. I… Si no podem desfer-nos-en, mai no podrem caminar!