Origen i sentit d’alguns proverbis

Fou auto-editat per Joan Amades l’any 1933 com a volum III de la Biblioteca de Tradicions Populars que, posteriorment, l’Associació Cultural Joan Amades reeditaria en versió facsímil el 2008 amb una introducció de la Il·lustradora Fina Rifà on, al respecte del recull del folklorista, reflexiona que: “De generació en generació ens han arribat els proverbis, aquests refranys exemplificants que compleixen una funció en les converses. S’usen com a tocs d’atenció moralitzants, donen un punt de vista, aconsellen i estalvien llargues explicacions. El seu pes històric és important i fa que quan s’escolten, més o menys tothom hi estigui d’acord, es considera com a consens i bona manera d’acabar una conversa.”

Exemple d’aquesta sintesi el trobem amb el proverbi A perdiu per barba, i peti qui peti que Joan Amades adjunta en el llibre i del qual relata que: “S’aplica per a indicar que hom vol fer una cosa a tot vent i a tota vela, conformant-se amb tots els perjudicis i dificultats.

Segons la tradició, en certa ocasió els monjos de Poblet van observar que hi havia entre ells una gran mortalitat. Alarmats pel cas, van cridar un doctor de gran fama perquè veiés què en podia ésser la causa. Aquest estudià el cas i aviat veié que els frares sostenien una alimentació molt exagerada, que no estava pas en relació amb l’exercici que feien. Els receptà que procuressin de no menjar tant, sobretot que deixessin de menjar perdiu, puix que en solien menjar-ne una cada un d’ells com a entrant, a cada àpat. La recepta no fou gaire del gust dels monjos, que van creure que suprimir menjar podria semblar com un indici de voler fer estalvis, que podrien ésser interpretats pels seus enemics, els monjos de Santes Creus, com una mostra de pobresa, cosa que de totes passades volien evitar. Va reunir-se el capítol i, exposat el cas, refusaren rodonament de seguir els consells mèdics i resolgueren de seguir a perdiu per barba, i peti qui peti.