Pa i circ

Afortunadament, per molt que ho intenti, ara per ara no puc dir que em poso en la pell d’un “indignat”, un individu que s’ha quedat sense feina, que té dos o tres fills per alimentar, que la seva parella també està a l’atur i que compta amb una amenaçant hipoteca per pagar. Jo no goso mai dir aquella frase que tanta gent pronuncia als amics o coneguts. Aquella que diu: “ja sé el que sents”, i que s’acostuma a pronunciar davant un fet luctuós, una desgràcia personal o una circumstància tràgica. No m’atreveixo a posar-me en el lloc de ningú. Cada casa és un món i cada circumstància és diferent i incomparable.

És per això que intento respectar absolutament qualsevol reacció d’un ésser humà davant l’adversitat. És natural que es facin i es diguin coses que normalment no faries ni diries. La desesperació ens fa actuar de forma sorprenent. Amb raó o sense (aquest és un altre debat) però davant l’infortuni o la desgràcia quasi totes les reaccions són sovint justificables o, si més no, justificades.

En Guillem Carbonell és, tal i com es defineix ell mateix, un barceloní que fa de periodista ciutadà en hores lliures. En Guillem ha penjat al Youtube i a la seva web el vídeo que ell va filmar de l’escridassada d’alguns suposats “indignats” contra els gegants de Santa Maria del Mar i el Lleó de Barcelona quan desenvolupaven la seva tasca protocol·lària dins els actes de la Festa Major de Santa Eulàlia, a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona, el passat divendres, dia 10 de febrer. Sembla ser que el diumenge 12, els crits es repetiren contra les colles castelleres i la Moixaranga d’Algemesí, col·lectiu convidat a la festa.

Abans de dir res, insisteixo en que en casos límits quasi tot és justificable, però em sembla que en aquest cas els suposats “indignats” estan confonent clarament el cul amb les témpores. Si el que volen és protestar per la política o pels polítics, doncs que ho facin. Però que no carreguin contra uns símbols ciutadans, contra una festa popular participativa i aglutinadora. Potser ells no se’n senten partícips (quina llàstima!) però allò que no comparteixes és el que més cal que respectis.

Quatre expressions van destacar entre els manifestants:

“!Fuera, fuera!”: – Fora qui i fora d’on? Fora els gegants i el Lleó de la Plaça Sant Jaume? Fora els convidats d’Algemesí? Fora els castellers de la Festa Major? No es queixen ells perquè els fan fora de la feina? No tenen por que la hipoteca els faci fora de casa? Francament, no ho entenc. Una expressió tal vegada inoportuna, no creieu?

Una altra: “¡Dictadura de CiU!” – Desconec si la imatgeria folklòrica pot tenir carnet o si alguns gegants poden militar en un o altre partit. Crec que no està permès. I en tot cas, que algú pensi que un ésser inanimat pot reivindicar idees polítiques pròpies ja demostra que li falta un bull. És que el Lleó de Barcelona era socialista fins fa uns mesos i ara s’ha passat a Convergència o a Unió? En tot cas, segur que entre els castellers hi ha gent amb totes les tendències polítiques possibles i que, malgrat els desacords ideològics, són capaços de celebrar plegats una manifestació d’identitat, de cultura popular i de festa. Dels d’Algemesí ja no cal ni comentar res. Deurien al·lucinar cogombres.

També deien: “Pan y circo!” – Aquesta sí que és bona! Una cita poètica! Aquesta frase creada en el segle Primer pel poeta romà Juvenal descriu el costum dels emperadors romans de regalar blat i entrades pels jocs del circ romà amb la intenció de mantenir al poble lluny de la política. Doncs tampoc l’entenc, la veritat. Si precisament ara el que fa falta és el pa i és el que no ens donen! I comparar el protocol festiu d’una ciutat com Barcelona amb el circ al que ells es refereixen… Hi ha altres frases actuals que imiten la original i que tenen més sentit en aquesta deriva: “Pa i futbol” o “Pa i toros”. Però us imagineu “Pa i gegants”? “Pa i castellers”? Aquests senyors saben què és la cultura popular? Saben què significa? Si són ciutadans d’aquest racó de món que es diu Catalunya, si són veïns de la Barcelona comtal i cosmopolita… no podrien tenir una mica de respecte per una cosa que ens representa a tots? Potser ells no s’hi senten representats, ja ho he dit abans, però aleshores que callin i que no facin el ridícul! Que no martiritzin més a Santa Eulàlia, que ja va patir prou en el seu moment per defensar les seves creences.

I finalment, deien: “¡Vergüenza, vergüenza!“. Doncs, mira, en aquesta frase sí que coincidirem. Quina vergonya, senyors, quina vergonya! Un símbol pot crear simpatia o antipatia; passió o odi; admiració o rebuig. Però mai vergonya. En tot cas vergonya aliena. Com la que em fan sentir aquests mal anomenats “indignats”. El moviment d’indignats és una altra cosa. En aquest cas, indignes penso que se’ls escauria més.
—————————————————————
Aquí teniu el video del Youtube penjat per en Guillem Carbonell