Patacons
De petit, als anys cinquanta, m’havia fet un fart de jugar amb cromos de picar -que era al que jugàvem la majoria de nanos d’aleshores – entre d’altres jocs -, sobretot al pati de l’escola de barri on anava a aprendre, de la mà d’una mestra d’aquelles de “estirada d’orelles, clatellot i cuarto de les rates”, així, tot seguit, a llegir, escriure i les primeres operacions aritmètiques, just al costat de casa meva.
I us haig de confessar que era una mica maldestre amb això de picar els cromos ja que en ben poques ocasions havia estat capaç de guanyar-ne una quantitat remarcable als meus companys. De fet, ara que ho penso, perdent les juguesques gairebé sempre, em vaig convertir en el seu “subministrador” de cromos de picar, cosa que mai em van agrair…! Amb el que em costava que els meus pares me’n compressin! No recordo el preu dels cromos d’aleshores, potser 5 o 10 cèntims de pesseta, però per a mi segur que era un dineral inassumible… Coses de crios…! El que mai hagués imaginat és que de gran, quan vaig començar a treballar al Museu Etnològic de Barcelona m’hagués retrobat amb els cromos de picar i amb els seus ancestres.
Confesso que al veure els cromos al museu se’m va posar una mica l’esquena tensa, així com els gats quan veuen una cosa que no els acaba d’agradar. Però em vaig reconciliar amb ells de seguida, sobretot quan vaig descobrir que al costat hi havia els seus avantpassats, el modestos però contundents patacons.
I és dels patacons que voldria parlar-vos. Calia picar molt fort en el joc de la picada per no perdre els teus i guanyar els dels altres! O… calia tenir un bon control de la tirada en el pica-parets, perquè no es quedés immobilitzat el patacó… Aquest era un joc al qual els nostres avis o pares segur que havien jugat. A més, el material era barato: cartes desaparellades o velles, dels jocs amb els que els “grans” ja no volien jugar per gastades o marcades… o bé les parts impreses i retallades de les capses de mistos…
L’evolució d’aquest joc ens va dur als més coneguts cromos de picar que, no per més prims i menys pesants eren més fàcils de guanyar. Precisament pel poc pes també costaven de girar, i pels cromos més grans (que n’hi havia de moltes mides…) sovint faltava mà a l’hora de donar el cop. Vaja! Que la complicació no te la treies de sobre… I si, a més eres una mica maldestre… A perdre cromos s’ha dit!
La meravella dels cromos de picar era que n’hi havia de molts tipus i infinitat de temes. Amb flors, nines, cistells amb flors…, considerats més de “nenes” i d’altres amb animalons, personatges de dibuixos animats, figures de l’horòscop, personatges de contes…, potser més de “nens”. Però al final, tan se’n donava. Com més grans eren, tenien més valor per canviar-los per diversos de més petits. Els troquelats eren molt més valorats encara.
I vet aquí que amb els anys, els costums i els jocs van anar canviant degut a l’aparició de les joguines més mecanitzades i les que utilitzaven l’incipient electrònica com a centre d’interès dels nanos… I els cromos de picar van anar a la baixa, però…
Als anys 90, una multinacional de begudes carbòniques fa una promoció en què regala una espècie de cercles de cartó impresos per jugar els nanos, picant, fent-los saltar…inspirats en els nostres patacons. Acabaven de néixer els tazos!
Al Museu Etnològic de Barcelona, per sort, hi ha patacons ingressats a les col.lecions del museu l’any 1945 recollits al Pallars amb el nom de “patacons”, cromos de picar dels anys 60 i 70 i també “tazos” de principis dels 90, que tanquen, de moment, el cicle evolutiu d’aquesta joguina. Quí sap si, d’aquí a uns anys, malgrat els inimaginables canvis que probablement es produeixin en la nostra societat, i és clar, en les formes de jugar de la canalla, encara pot aparèixer algun hereu dels patacons..!
