Pau Riba – “Taxista”
Càpsula número 46
El març del 2022 ens va deixar Pau Riba, poeta abans que cantant i nét de poetes, Carles Riba i Clementina Argeriu. Pau Riba és un setze jutges que no va poder ser. No va ser admès en les proves de selecció que feien per accedir al col·lectiu de cantautors creat l’any 1961 per Lluís Serrahima. Probablement per trobar-lo massa contra-cultural. Pau Riba és així el gran representant de la cançó protesta, en el sentit més estricte del terme. Mallorquí de naixement, però instal·lat a Catalunya, es converteix l’any 1967 en membre fundacional del Grup de Folk de Barcelona, que propulsa una nova definició estètica de la cançó catalana, més folk i més rockera, més hippy, més llibertària. Més iconoclasta, en definitiva.
“Bàsicament, jo escrivia poemes i li van regalar una guitarra a un germà meu, i com que havia començat ja la eufòria, en aquell moment encara petita eufòria d’Els Setze Jutges, vaig agafar a guitarra per si podia fer-ne cançons dels meus poemes. Em semblava una forma més directa que no pas intentar publicar poesia. Com que decididament vaig començar a fer cançons podríem dir que inspirat per aquell clan, el que vaig fer és intentar entrar-hi, perquè era l’únic que hi havia en aquell moment. Llavors em va sorprendre el fet que em diguessin que no. O sigui, em van fer un examen i em van suspendre, em van jutjar i em van condemnar. El que passa és que ja d’entrada es va manifestar tot el que després representaria el Grup de Folk respecte a El Setze Jutges: era una estètica diferent, una ideologia diferent, una forma d’entendre les coses i de mirar les coses diferent i, en definitiva, una certa o determinada incompatibilitat amb ells”.
Creat el Grup de Folk de Barcelona, Pau Riba no triga gaire en enregistrar el seu primer disc precisament amb el mateix segell discogràfic Concèntric, de Josep Maria Espinàs, que acull diversos membres d’Els Setze Jutges. Amb el Grup de Folk també canvia conceptualment la forma de presentar els espectacles. Pau Riba surt al mercat discogràfic el 1967 amb la cançó Taxista, que de seguida es fa molt popular i és corejada pel públic al concerts. Després arribaran la Noia de porcellana i l’emblemàtic llarga durada Dioptria iniciant una carrera sempre lligada a la provocació estètica i cultural. Però avui ens quedem amb la primera. Torna al Fes ta festa aquell particular Taxista de Pau Riba.
