Pellofa

Mira per on l’objecte d’avui no és un instrument musical ni sonor, però sona, i tant que sona! i si no, pregunteu a qualsevol barceloní i enceteu la dita… “Barcelona es bona…” i us respondrà… “si la bossa sona. Tant si sona com si no sona…” vinga, acabeu vosaltres! No us podeu imaginar com n’és d’internacionalment coneguda aquesta dita!

Els que hagueu tingut oportunitat d’anar a Tunísia, probablement haureu anat a contemplar, en mig del desert, el llac salat de Chod el Jerid. Amb tota seguretat haureu parat a fer algunes fotografies de l’espectacular llac, sec la major part de l’any i amb unes impactants extensions de sal. I amb tota seguretat també, les persones que son a les paradetes per a turistes us hauran abordat al crit de… “Barcelona és bona si la bossa sona… tant si sona com si no sona, Barcelona és bona!” en un molt bon català, per tal de que els compreu algun souvenir. Fins i tot al Magreb ho saben!

Doncs si, parlarem de calerons. Però, ai…! Es clar que no son uns calerons normals. No podia ser d’altra manera. En aquest cas tot i ser moneda, sona però poc, molt poc. Us parlaré d’un tipus de monedes de llautó o altres metalls que normalment eren encunyades per una sola cara i de fet, eren només utilitzades als capítols de catedrals i altres esglésies amb cor, pel pagament interior dels seus canonges i servents. Posteriorment es canviaven per moneda de curs legal. Van ser majoritàriament usades a Catalunya i sud de França entre els segles XV i XIX. Així son les pellofes. Aquest és el nom que rep aquest tipus de moneda.

De curs limitat i de valor purament nominal prèviament pactat, era utilitzada per acreditar l’assistència dels capitulars als actes corals de les catedrals i col·legiates. Antigament, sigui pel nombre considerable de clergues, sigui per la varietat de fundacions destinades a remunerar els actes capitulars, es va trobar més pràctic crear una moneda de curs limitat al personal de cada capítol o col·legiata, que es distribuïa entre els assistents als respectius actes, dotats d’especial remuneració. Així, es va fer una emissió d’aquesta moneda particular d’un valor convencional, diferent per a cadascuna de les funcions corals. A final de mes, el tresorer canviava la moneda convencional pel seu equivalent en moneda d’ús general, i recuperava així el numerari particular per distribuir-lo de nou durant el mes següent. Hi ha llocs on, per aquest motiu, a la moneda capitular se l’anomenava “tants de cor”.

Això incloïa la necessitat de tenir en els cors el càrrec d’Apuntador, la missió del qual era la d’anotar les absències de cada dia, i el de Contador de distribucions, l’ofici del qual consistia a descomptar de la nòmina de cada capitular la quantitat equivalent a les seves absències i repartir-la entre els presents a cada acte.

Doncs al Museu Etnològic de Barcelona n’hi ha una bona col·lecció de pellofes, amb vint-i-dues encunyacions diferents, que l’any 1940 passen a formar part de les col·leccions del futur Museo de Indústrias y Artes Populares i de les quals en desconeixem l’origen. Probablement siguin de Barcelona i recollides per Agustí Duran i Sanpere primer director del museu i de l’Arxiu Municipal d’Història, amb una gran visió del que calia preservar en un moment que, per causa de la guerra civil de 1936, es recollia tot tipus d’objectes fets de metall per ser fos i aprofitat per fer-ne material de guerra. Tal era la tasca de salvaguarda que van fer algunes persones en aquella difícil hora. Mai els podrem agrair suficientment el que van fer…