Pere Tàpias – “La Tia Maria”

Càpsula número 64

Advocat, cantautor, gastrònom televisiu, locutor de ràdio i pallasso vocacional, cinc punts de vista, cinc enfocs per acostar-nos al record de Pere Tàpias, ciutadà vilanoví il·lustre, de qui farem tornar una cançó del seu repertori primer. Pere Tàpias s’acosta a la cançó a finals dels anys 60 i amb el pas del temps, es convertirà en un personatge mediàtic: es fa molt popular a la ràdio i a la televisió, presentant els seus programes, sobretot amb una temàtica que probablement li agrada molt més que la música, com és la cuina. Pere Tàpias ens deixa l’any 2017, però ens queda la seva música i la seva veu, amb unes reflexions molt més assenyades que quan puja a l’escenari.

“Mentre estudio la carrera d’advocat és quan començo a professionalitzar-me una mica com a cantant. Pràcticament seria acabar la carrera, exercir un parell d’anys i dedicar-me ja professionalment a cantar. Les dues coses eren per a mi, interessants. Però en aquella època potser per la novetat i per la gràcia que feia, i per l’atracció que tenia la carrera de cantant i el món de la faràndula, em vaig inclinar cap a la faràndula”.

D’aquesta forma, l’advocat Joan Collell i Xirau és transforma en Pere Tàpias. Deixa la toga i agafa la guitarra per fer les seves cançons, amb un estil molt festiu i personal, enfotent-se’n de tot el que es belluga, malgrat els presumibles cops de la censura franquista, perquè connecta molt bé amb el públic i segons creia ell mateix, aquesta connexió és la clau dels problemes amb els censors.

“Jo crec que hi havia aquí una cosa molt interessant. Era que la gent, més que potser l’exercici del contingut, més que examinar-te o censurar-te pels continguts, era que et censuràvem, sobretot, pel fet que tu aglutinaves. És a dir, el que no pot resistir un sistema feixista és la indisciplina de conducta. El que no li agradava és que hi hagués algunes persones que, amb motiu artístic, aglutinés gent. Llavors el segon perill era que, aglutinada ja aquesta gent, hi havia persones que segons el que interpretaves encenia els ànims. Malgrat que tu no parlessis en absolut que volem democràcia, volem que el feixisme caigui, o volem llibertat o un estatut, etc etc, malgrat això, que no ho deia el cantant, ho deia el públic, i aquest pont, aquesta col·laboració diríem soterrada amb el cantant, això és el que no podia aguantar la censura. Llavors la censura, amb tota la impunitat del món, taxava per aquí, serrava per allà… Com a cantant, crec que l’any 1968 o 69 cantava una cançó que es diu La Tia Maria, i El Progressista. La tia Maria codonys collia, codonys collia la tia Maria…, es deia ràpid i la gent s’equivocava i tot això. Va ser una cançó molt interessant per a mi perquè me la van prohibir, menys a la Cadena SER. Va ser el primer disc”

La Tia Maria. Això és arribar i moldre. Pere Tàpias enregistra un primer disc, i ja li prohibeixen. La censura és així. Som a l’any 1968. Després vindrien els programes de ràdio i de TV, i la publicació de diversos llibres de cuina i també, tres de poesia. La tia Maria és la cançó que torna al Fes ta festa, de l’advocat i cantautor amb vocació de pallasso, Pere Tàpias.