Petador
La ciutat de Barcelona, durant el segle XIX i principis del XX havia estat un lloc on les fires, on es venia de tot una mica, eren habituals sobretot els caps de setmana o en dates assenyalades. A més de les clàssiques de Sant Ponç, de Rams, Sant Joan, Sant Pere, o Santa Llúcia, n’hi havia de setmanals on es donava cita el bo i millor de la ciutat a les Rambles i la Muralla de mar. N’hi havia d’altres, com la Fira del Vidre o de Ninou durant al mes de gener, al Born, que durava vint dies o la considerada primera gran fira de l’estiu, la Fira del Carme, on es venien al marge de flors i herbes boscanes, vanos, nines, molins de vent, xiulets de vidre o joguines diverses. Una de les joguines que encantava especialment la quitxalla i empipava els adults, era feta amb elements naturals. És el petador que explicaré avui.
Els anomenats petadors del Carme, nascuts segons algun cronista a Barcelona, eren joguina coneguda arreu de la geografia catalana. Als anys 40 del passat segle XX era molt popular. Tots els vailets en solien tenir més d’un. Els petadors del Carme anomenats també simplement petadors o petadores, apareixien pels carrers i places a finals de juny. Era un joc divertit sobretot per als nois que tenien entre 10 i 14 anys perquè, per a les persones grans, els efectes d’aquella joguina eren ben diferents. Deien que, si el lledó disparat els tocava un ull, podien quedar bòrnies. Però els petadors, mai van produir aquesta desgràcia, que se sàpiga, ni cap altra.
El petador és un joguet tradicional fet d’elements naturals. Consisteix en un canó d’uns 12-15 cm de llarg i 3-4 cm de diàmetre, fet d’un tros de branca de saüc a la qual s’ha tret la medul·la, i una burxa d’uns 22-25 cm de llarg, feta d’un tros de branca d’olivera o de magraner. Cal rebaixar el gruix del tros de burxa que ha de fer de tija 1 cm més curta que el canó perquè es pugui endinsar pel cilindre central. Per últim, cal fer un barret estriant lleugerament la superfície de la punta i mullant-la i colpejant-la sobre una pedra. Un cop construït, cal enfilar-se a un lledoner (Celtis australis), abastar força lledons encara verds, introduir-ne un a cada forat i burxar per un costat per engegar el primer tret.
És una joguina de temporada que determina el fruit del lledoner que sol aparèixer durant el mes d’abril i madura a la tardor. El lledó madur, negre, dolç i comestible, posa fi a la temporada dels petadors. El lledoner, d’altra banda, s’ha utilitzat tradicionalment per fer eines agrícoles com forques, pales de ventar, mànecs, jous, etc. aprofitant la seva flexibilitat i duració. Però el lledó no és l’única “munició” per al petador… es poden utilitzar boletes de paper mullat, aranyons o olives verdes. El més important per tal que funcioni no és el lledó, sinó la força que es genera en comprimir un objecte contra un altre en un tub, que provoca un so sec i sorollós…
El que són les coses… l’etnologia i la física donant-se la mà. El petador és una aplicació de la llei de compressibilitat dels gasos o llei de Boyle-Mariotte desenvolupada al segle XVII: la burxada al lledó de la recambra provoca el seu endinsament a l’interior del cilindre central, la disminució del volum de l’ànima i, conseqüentment, la compressió de l’aire que conté, el qual, en augmentar la pressió, expel·leix el lledó de la boca per expandir-se, fent un so molt semblant a un tret d’escopeta de perdigons…
Tant de bo que les maleïdes guerres que provoquem l’espècie humana fossin solucionades a trets de petador. Segur que acabàvem el conflicte fent-nos un fart de riure i esperant que els lledons maduressin per menjar-nos-els… I punt final!
