Pinyol de cirera
La feina en un museu d’etnologia, sovint és plena de sorpreses. Una de les tasques quotidianes, obsessives, de manual en els museus, és crear un mètode que permeti accedir als objectes, a les obres i a la informació sobre cadascuna d’elles en el mínim de temps possible. No és una qüestió de fer carreres; només una qüestió d’eficàcia i eficiència per enfrontar-se al control de centenars, de milers d’objectes i a la seva documentació. Paral·lelament a l’execució d’aquest mètode de treball hi ha les revisions periòdiques sobre el terreny, és a dir, en els propis llocs on es guarden els objectes: armaris, prestatgeries, calaixeres, calaixos, planeres, vitrines, armaris de seguretat, caixes fortes, etc.
Doncs bé. Fa uns quants anys, en una d’aquestes revisions als armaris i als calaixos que contenien instruments musicals de tipus tradicional, els tocava el torn. De fet, feia temps que no s’hi havia intervingut en aquells calaixos i vàrem decidir que ja era l’hora.
La tasca de revisió es succeïa amb normalitat i tot era al lloc on tocava. En un determinat moment de la jornada em vaig quedar sol fent la tasca de revisió i així, vaig anar obrint calaixos fins que en un d’ells, que a més costava una miqueta d’obrir ja que la fusta s’havia reinflat, vaig tenir l’ensurt: al forçar i sacsejar el calaix per obrir-lo, alguna cosa indeterminada va passar d’un cantó a l’altre del calaix, rodolant com una petita pilota. En aturar-me per esbrinar el que era vaig tenir la sorpresa, inicialment desagradable. Era, aparentment, un pinyol de cirera que al meu entendre, algú havia deixat descuidadament al calaix, imaginava jo, després d’haver-se menjat unes quantes cireres. Em van passar pel cap en un instant totes les malediccions possibles contra tothom i ningú en concret per la falta de cura i la deixadesa per oblidar-se aquell pinyol en un lloc on hi ha d’haver ordre i netedat.
Però… alguna cosa, no sé ben bé què, tenia de diferent aquell pinyol. Era sec, la qual cosa volia dir que ja feia temps que rondava per allí; i tenia un, no, dos forats oposats entre ells. En agafar-lo, gairebé no el veia ,amagat per les meves pròpies puntes dels dits. I sense dubtar-ho massa, vaig decidir que el llençaria a les escombraries i, en tot cas, ho comentaria als companys. Una intuïció em va fer mirar el pinyol de cirera de nou i, vet aquí que vaig descobrir, entre la fusta enfosquida del pinyol, una cosa minúscula semblant a uns números. Certament, ho eren. Era el número d’inventari d’aquell pinyol que va servir per descubrir que essent de cirera, s’havia transformat en una joguina (que jo recordo haver-me fet de petit, però amb un os d’albercoc), en un reclam de caça donat que posant-lo a la boca amb els forats de dins a fora emet un so semblant a un ocell i, finalment, el que en diem un objecte sonor (que no un instrument musical).
Aquell mateix dia vàrem buscar i trobar una capsa on col·locar en millors condicions el pinyol en qüestió, per tal que no tornés a succeir res semblant i, per part meva, em vaig prometre que mai més dubtaria de la cura dels meus companys i que mai més prejutjaria l’interès o la vàlua de cap dels objectes que conté el museu. Encara que pogués caure en una malaltissa obsessió per no llençar res de res.
