Pregons, pregoners i conflictes
Déu n’hi do, quin enrenou, sobretot a les xarxes, amb el pregó de la Mercè d’enguany. Primer la polèmica amb la tria del pregoner, que ja va suscitar una bona quantitat de posts, piulets, comentaris, articles, etc. El cas és que la persona triada, Javier Pérez Andújar, sembla ser poc estimat en els cercles favorables al procés per les seves opinions. I ara s’hi ha afegit que l’actor Toni Albà farà un pregó alternatiu, que ha deixat descol·locat més d’un: em refereixo als activistes o festers amb un discurs tancat, vertical, quasi litúrgic i que, al mateix temps, comparteixen les idees que impulsen Albà a emprendre aquesta acció, amb el suport d’algunes empreses i organitzacions sobiranistes.
Primer de tot, vull remarcar que el fet que enguany la Mercè tingui dos pregons em sembla un signe de normalitat, encara que em sàpiga més o menys greu perquè un dels actes més simbòlics de la festa major serà polèmic i víctima de titulars i consideracions que el convertiran en quelcom més que el tret de sortida de la festa gran dels barcelonins.
Dic que ho interpreto com un signe de normalitat perquè ja és molt normal trobar contra-programacions a les programacions “oficials” de les festes, el que s’autoanomenen “festes alternatives”. No podem deslligar la festa de la realitat que es viu, una realitat que travessa temps convulsos, tant que som a punt de crear una nova república. La festa, és clar, també transmet indicadors d’aquesta situació; les festes alternatives son precisament això.
Una cosa que sí que cal agrair a l’organització del pregó alternatiu és que ha cercat espais i dinàmiques que d’entrada no interfereixin en el pregó oficial ni en cap altre acte. Una decisió intel·ligent: d’aquesta manera ningú podrà pensar mai que aquesta iniciativa vulgui rebentar l’acte organitzat pel consistori. Tot un detall, i no ho dic amb ironia. Malauradament, els festers estem massa avesats a veure –Mercè sí, Mercè també– que el començament de la festa és complex.
Amb els anys, diversos col·lectius han fet un ús legítim de l’espai públic per fer reivindicacions, cosa que ha entrat en conflicte amb l’ús igualment legítim de convertir-lo en espai festiu que fem els festers. Tot plegat és més complex que no sembla a primer cop d’ull. Més d’una vegada fins i tot s’ha sospesat si hi havien d’intervenir mediadors per cercar solucions, quan aquesta conflictivitat mostrava índexs elevats de tibantor entre els col·lectius presents a la plaça de Sant Jaume.
Però tornem als pregons i observem-los amb esperit crític. Molt probablement podem anticipar que el del Toni Albà esdevindrà enguany el veritable pregó de la Mercè. S’hi preveu una assistència multitudinària, sense restriccions, sobretot perquè es fa al carrer, de cara al poble i des del poble. Per contra, el pregó “oficial” continua encotillat dins el Saló de Cent, amb accés per invitació personal, com si es tractés d’un acte cortesà (i classista!), i fet d’esquena al poble que esperarà fervorós a la plaça de Sant Jaume que comencin les festes. Sembla ranci, de color gris… com d’un altra època, oi? Doncs poc o molt és així.
L’any passat vaig flairar en el pregó d’Andreu Buenafuente que l’equip d’Ada Colau seria valent i faria el canvi. La presència tímida de l’alcaldessa i el pregoner al balcó per cloure el pregó i desitjar un bona festa major als ciutadans m’ho va fer pensar. El meu olfacte, un cop més, es va equivocar. Llàstima.
Article publicat a Vilaweb (21-09-2016)
