Premi per la Sant Jordi
Quan em poso davant la pantalla de l’ordinador per començar a escriure una Columna, sovint imagino un camí llarg i difícil. Particularment, tot i que gairebé sempre tinc clar el què vull dir, m’és força difícil trobar les paraules idònies, i un cop cercades, cal fer-les reposar una mica; el temps és un indicador d’idoneïtat excel·lent.
La Columna d’avui, però, no em sembla massa complexa. El tema que m’ocupa és el Premi Ciutat de Barcelona de Música 2012, un premi que enguany ha estat atorgat a la Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona. I, automàticament, em venen al cap les quatre paraules imprescindibles per vehicular allò que tinc clar que vull dir.
La primera: FELICITACIÓ. Tots els premis són importants. Hi ha qui valora especialment els que vénen de fora. Però a mi m’agrada donar molt més valor als que et són concedits per aquells que estan al teu costat, que et coneixen i que saben allò que t’ocupa i et preocupa. Moltes vegades costa molt apreciar i premiar allò que tens al costat. I és en aquest sentit que em congratulo especialment d’aquest premi de la Ciutat de Barcelona a la seva cobla oficial i que cal felicitar fervorosament a la Sant Jordi per haver-lo obtingut.
La segona: ADMIRACIÓ. Perquè és admirable la trajectòria i la feina realitzada per aquesta formació musical, que més enllà dels puntuals instrumentistes i directors, ha mantingut una mateixa idea al llarg dels seus quasi 30 anys d’història: preservar la formació cobla i el seu repertori, recuperant i difonent el ja existent i promovent la creació de noves obres i renovadores experiències al seu entorn. Són innombrables en aquest petit espai la gran quantitat de treballs de referència realitzats per la Sant Jordi en aquestes tres darreres dècades. Solament el pas del temps valorarà adequadament aquest immens treball. I no és admirable només la feina feta, sinó la manera de fer-la: el rigor, el criteri, la professionalitat ben entesa, etc.
La tercera: AGRAÏMENT. Perquè més enllà de ser uns músics que fan la seva feina, crec realment que cal agrair molt la manera de fer-la, la il·lusió, la inquietud, la dedicació, l’entusiasme, la credibilitat… És el que deia al final del paràgraf anterior: la professionalitat ben entesa, la que inclou dosis importants de passió pel treball, de vocació i d’altruisme. Sí, també d’altruisme. Sense ell la Sant Jordi no hauria arribat mai on ha arribat. Hi ha hores que no compten a la nòmina i que són absolutament necessàries per a poder dur a bon terme els teus propòsits i els teus projectes.
I la quarta: ENCORATJAMENT. Perquè un premi no és el final de res, sinó el principi de tot. Perquè l’art és efímer i oblidadís de mena i cal ser constant i persistent en la feina. Perquè la Sant Jordi ens ha d’oferir encara molts concerts memorables, moltes fites imprescindibles, molts projectes il·lusionants i, sobretot, molta música amb majúscules. Ens hi han acostumat i, ara, no ens poden tallar l’addicció. I per tot això crec sincerament que mereixen el nostre encoratjament i el nostre recolzament més incondicional.
En època de crisi, cal mesurar bé on et jugues les garrofes. El meu consell és que aposteu per la Sant Jordi. Són un valor segur.
