Prohibició d’edició de calendaris o control del monarca
Al llarg dels segles XVII i XVIII, l’edició de llibres, i també d’altres publicacions com els almanacs i calendaris, va estar sotmesa a una sèrie de condicionants com ara la censura, el control de l’Església i la concessió de privilegis reials.
Ja haviem explicat que el rei Felip IV concedí llicència al seu arquer Cristiano Bernabé que era mercader i impressor de llibres provinent de Flandes. Era un privilegi de deu anys per editar els almanacs de la vila de Madrid. Aquests privilegis d’edició s’anaven heretant entre familiars o càrrecs al servei de la casa reial
Durant la primera meitat del segle XIX, exceptuant el període de la Constitució de Cadis (1810-1814) i del Trienni constitucional (1820-1823), és la monarquia de règim absolutista la que exerceix un veritable control sobre tot tipus d’edicions. En un context amb la llibertat de premsa abolida per tal de controlar la difusió de les idees i amb una gran influència de l’Església pel que fa als continguts (de vegades es feia constar que el text estava “revisat per l’autoritat eclesiàstica”), els privilegis reials perduraran a manera de monopoli.
Per entendre millor aquesta situació, hem de remuntar-nos al regnat de Ferran VII. Malgrat el la Constitució de Cadis del 1812 que reconeixia que qualsevol persona de qualsevol condició podia escriure, imprimir i publicar les seves idees polítiques sense necessitat de llicència, el monarca, l’any 1814, aboleix la llibertat de premsa i, conseqüentment, prohibeix l’edició de diaris i almanacs. L’únic diari serà La Gaceta Oficial i només es permet la publicació d’un almanac oficial, que es concedia per subhasta i havia d’obtenir les dades astronòmiques ofertes pel Reial Institut i Observatori de l’Armada de San Fernando (Cadis). D’aquest almanac oficial, se’n van arribar a vendre, en el període absolutista, fins a tres milions d’exemplars anuals. Tot un negoci editorial controlat des de l’Estat!
El Calendario para el Principado de Catalunya, aparegut el 1797 ―i que es va editar fins el 1858― és l’ exemple de calendari editat sota la llicència d’un privilegi reial. I aquest privilegi es va anar concedint, per subhasta, fins a 16 diferents impressors de Madrid, Manresa, Tarragona, Vic, Vilanova (Penedès), Barcelona i Girona.
El monopoli editorial estatal va durar fins al 1855, quan els diputats lliberals van fer una proposició de llei a les Corts on sol·licitaven la llibertat de confecció i impressió d’almanacs, en coherència amb la llibertat d’impremta que promulgava la constitució vigent en aquells moments. Així mateix, es titllava l’exclusivitat d’opressora i els continguts que es publicaven, de poc enriquidors i marcadament instructius.
Quan, finalment, el 1856 entra en vigència la llei que allibera els almanacs del monopoli estatal, a Catalunya es produeix una cascada d’edicions de calendaris i almanacs. Els impressors, amb visió de negoci, n’editen de tota mena: de literaris, polítics, satírics, morals, instructius, meteorològics, religiosos, pietosos, agrícoles, de comerç, etc. Es calcula que cap al 1880, a Espanya, es van arribar a publicar cada any entre 200 i 300 almanacs diferents. La majoria d’ells tindrien una trajectòria efímera, mentre que d’altres es mantindrien durant dècades.
