Quan el cognom no únicament fa la cosa

Hoooooooooola, bona hora a tothom!

Agradi o no, en determinats entorns, ésser reconegut només pel cognom, mag-ni-fi-ca! Pel que fa al món de les arts escèniques, a l’hora d’anomenar les grans actrius sovint ens n’empassem el nom.  Sabem a qui ens referim, de qui parlem i ho simplifiquem en les converses amb frases en les quals l’article femení (“la”) pren una volada estratosfèrica, una dimensió des-or-bi-ta-da. Són més o menys diàlegs amb construccions d’aquesta mena:

–       Aniré al teatre a veure (“la”) Carulla!

O bé, també:

–       Avui actua (“la”) Lizaran; (“la”) Novell, (“la”) Vilarasau, (“la”) … (punts suspensius),  (“la”) … (més punts suspensius)

A nivell de poble, passa una cosa similar amb les grans dives dels elencs teatrals . Aquí els cognoms possiblement, en citar-los,  poca cosa us diran (vaige, com si us diuen: Llúcia) però als municipis  en qüestió, en córrer la brama que per la funció (suposem) de la nit de Nadal actuarà  (“la”) Creixells, o bé,  (“la”) Maials o… (“la”) Girbau, s’exhaureixen entrades.

L’afer que us vull contar ara va lligat amb això de l’article femení (“la”), el cognom i la faràndula. (“la”) Pàmies que a hores d’ara és una octogenària artista, després d’haver fet gairebé tots els papers de l’auca al llarg d’una dilatada trajectòria damunt de la tarima, en l’actualitat, la memòria li fa alguna mala jugada. Estudia però això de memoritzar el text, darrerament se li fa costa amunt. Ara bé, la funció passi el que passi ha de continuar i així succeí en la representació de la Festa Major on (“la”) Pàmies actuava.

Clar que el dia de l’estrena s’apropava i, en els últims assajos, en l’ambient, s’acumulava tensió perquè (“la”) Pàmies no hi havia forma humana que s’aprengués paràgrafs. Forma humana no, però tecnològica sí. De l’orella de l’actriu en sortia un auricular que, connectat a un transistor, rebia les indicacions de l’apuntador.

(“la”) Pàmies a l’obra estava pletòrica, es bellugava, gesticulava com si res fins que, en un excés de mobilitat interpretativa, algun botó de l’aparell es va des-pro-gra-mar. De sobte, el que era rebre informació privilegiada es convertí en intoxicada informació. Rebia interferències d’una emissora de ràdio que en paral·lel emetia  notícies que, sumats als xiscles que feia des de la banda l’apuntador, van fer suar de valent a tota la companyia. El públic pas ho notà i aplaudí, aixecant-se de la butaca, a (“la”) Pàmies.

Una abraçada ben forta… i fins a la propera!