Quan els bastaixos portaven gegants

Fins fa relativament poc les colles de geganters no eren tal i com les entenem ara. El concepte de colla actual és recent. La feina de dur els gegants era encarregada pels municipis a grups d’homes que anaven a sou. Aquesta activitat acostumava a recaure en col·lectius avesats a moure pesos: camàlics, bastaixos, brigades d’obra, descarregadors de moll etc. Aquesta pràctica desapareixerà a partir de la recuperació festiva del país de principis dels anys 80 del segle XX i la vertebració del moviment geganter en colles.

A Barcelona la pràctica de la conducció del gegants, que ha deixat un interessant rastre documental, va recaure durant molts anys en persones que pertanyien al Gremi de bastaixos de capçana i macips de la Ribera. El treball de dur els Gegants de la Ciutat (Barcelona)  era per concessió i els procediments per adjudicar-lo han variat al llarg del temps: adjudicació directa, subhastes amb licitació a la baixa, propostes tancades, etc.

Tenim constància d’uns pagaments l’any 1715 als bastaixos i que pel redactat del document es dedueix que era un costum ja establert feia temps i que es repetia per consuetud. De la documentació que coneixem es desprèn que, durant un període molt llarg de temps, els grups de bastaixos van ser força estables, ja que l’obreria de l’ajuntament feia cridar “El pare dels gegants” per tal que constituís el grup d’homes que havien de conduir-los. Seguint el funcionament corporatiu dels bastaixos, el “Pare dels gegants” era el bastaix més veterà del grup de geganters, i que disposava d’ofici i d’homes experimentats que any rere any estaven disposats a fer la feina de ballar els gegants. Per documentacions posteriors podem comprovar que, normalment, els grups d’homes per dur gegants van ser de vuit homes i el músic. Amb el temps el nombre d’homes per colla anirà creixent, i els plecs de condicions per a l’adjudicació de la conducció dels gegants de finals del XIX i d’entrat el s.XX ho regularà, fins a determinar que hauran de ser d’un mínim de dotze persones.

Portar els gegants de la Ciutat era una activitat molt lucrativa, no tant pels diners que podien rebre directament de la concessió municipal sinó perquè els estava permès fer capta passant la barretina i cobrar per algunes processons de parròquies que es celebraven per l’octava de Corpus. Els bons resultats econòmics derivats de l’exercici de la feina de geganter feia que sempre hi haguessin persones interessades a aconseguir la concessió fins i tot oferint el servei amb un preu molt per sota del que estava estipulat. La competència entre colles de bastaixos serà molt evident a la segona meitat del segle XIX.

Els sistemes d’adjudicació van evolucionar fins arribar a organitzar-se subhastes a la baixa, que abaratirien encara més, per a l’erari municipal, els costos de la sortida dels gegants de la Ciutat fins al punt que seran els grups de bastaixos que, a finals del XIX pagaran per treure els gegants. El sistema d’adjudicació per subhasta a la baixa plantejava problemes. El fet de cercar el millor postor no garantia el millor servei. I per altra banda es produïen pactes entre els licitadors abans d’entrar a subhasta i per tant no es produïen licitacions a la baixa, tot depenia de la quantitat de diners que hom estava disposat a pagar i a repartir per aconseguir la feina.

Desconeixem amb exactitud quan va deixar-se de subhastar a la baixa la conducció dels gegants, deduïm que va ser l’any 1915. Els expedients de Corpus, no ens aporten aquesta informació. L’any 1914 la subhasta va quedar deserta i es va haver de trobar una solució per conveni en què l’Ajuntament només es faria càrrec de les despeses derivades de les processons de Catedral, octava i Casa de Caritat.  Suposem que aquest fet va ser el punt d’inflexió que acabaria per desplaçar les subhastes a la baixa per les propostes amb plec tancat.

Per l’expedient referent a la sortida dels gegants de l’any 1918 veiem que alguns procediments ja han canviat del tot, el sistema de propostes a plec tancat permetia fer adjudicacions a partir de valoracions que anaven més enllà de les purament econòmiques, per exemple l’experiència que es podia demostrar en l’execució de la feina de geganter etc.