Qui no adoba la gotera,
ha d’adobar la casa entera

Cal posar remei a les situacions al més aviat possible, abans no es compliquin i demanin una solució molt més costosa o dràstica.

I és clar, quan comencem la casa per la teulada o fem les coses amb els peus (en comptes de fer-ho amb el cap) passen les coses que passen: equipaments amb un pressupost sobre plànol que es multiplica exponencialment quan es passa a la realitat (amb quitances i mossecs de molts paràsits pel camí) o que s’acaba tan malament que li cal un manteniment constant i car. Que els ho diguin als valencians amb el Palau de les Arts de Calatrava o als venecians amb el Pont de la Constitució (també de Calatrava, vés per on!).

Ho podem lligar amb aquella altra dita que fa: Val (o Costa) més la salsa que els caragols. O el suc que la perdiu. O el mall que l’enclusa. O el farciment que el gall. O el brou que les tallades. O l’espart que l’escurada. O el mànec que el martell. O el pedaç que la camisa. Que vol dir que es dóna més importància a la circumstància que a la substància, a les coses subsidiàries que no pas a les essencials.