Quin caganer hem de triar?

Sempre he manifestat la meva debilitat per les dates prèvies a les festes nadalenques. És clar que també m’agrada el Nadal en sí mateix, per tot el que representa, per tots els ítems que traspua, especialment els culturals, els tradicionals, els musicals, els gastronòmics… i òbviament, també per l’intrínsec esperit nadalenc, el que fomenta i pregona la pau, l’amistat, l’amor i la felicitat.

Penseu que en el meu cas, m’agraden fins i tot els dinars familiars, aquells dels que molta gent se’n queixa per mor d’haver de compartir taula amb la cosina d’opinions polítiques contraposades o amb el cunyat asèptic a les celebracions. Uns dinars odiats per aquells que segueixen ordres de dietistes i endocrinòlegs perquè s’hi endrapen menges d’allò més nocives i contraproduents per mantenir una bona línia, encara que la línia ja sigui corbada.

Fins i tot podria trobar atractius al tema més comercial, als carrers il·luminats, a l’amic invisible o al “gordo” i a la “grossa”: visca la paritat i el bilingüisme!

Però com he dit abans, el que de veritat m’agrada són els dies previs, quan la gent es desitja Bon Nadal, quan davant la imminent arribada d’uns dies sempre especials tothom té ganes que siguin uns dies inoblidables, complaents, alegres, dies en què la gent pregona en veu alta una orgullosa complicitat de benaurança i felicitat universal. I m’agraden especialment perquè crec que quan desitgem bon Nadal som molt sincers, que no ho fem d’esma com a vegades quan es feliciten els sants o els aniversaris, que sabem que ningú ens obliga a fer-ho i que per fer-ho falsament no caldria ni posar-s’hi.

I en canvi aquest any tot està sent diferent. Perquè aquest any va haver-hi uns senyors que van decidir fer coincidir els dies precedents a les festes de Nadal amb les eleccions, que també tenen tradicions com la d’insultar-se els uns als altres, que també fan sonar les tronades melodies dels espots més tradicionals, que també serveixen per assistir a dinars i aperitius interessats i en els quals no desitgen sinó que prometen pau i benestar a tothom, quan molts d’ells se saben incompetents per poder-ho aconseguir.

I també comparteixen taula per debatre amb els seus enemics, o per fer la gara-gara als no menys rivals del seu propi partit (cal demostrar unitat), i il·luminen els pavellons i els teatres per lluir i vendre la seva persona, i comercien amb els nostres vots, i juguen a la loteria amb les nostres il·lusions i el nostre futur.

Aquest any, les eleccions ens estan fent viure una prèvia de les festes nadalenques tanmateix distinta. Espero que no s’ho agafin per costum. M’agradaria pensar que els propers anys podrem tornar a gaudir d’aquestes dates amb tota normalitat i plenitud en un estat laic però lliure. Que, pel que fa a la política, només es vegin enterbolides pel missatge (segurament ja d’any nou) del futur President de la República Catalana, perquè de Reis, amb els d’Orient, ja fem prou.

I que, sobretot, no ens tornin a atabalar la canalla a l’hora de les tradicions més casolanes. Perquè amb tants polítics de tota mena xerrant, prometent i espifiant-la, no sabem quin caganer hem posar al pessebre.