Quina manera de cantar!

Sempre he sostingut que la feina de columnista o articulista és una de les més dures que existeix. I no estic parlant de mi. Déu me’n guard de lamentar-me del compromís d’haver d’escriure la columna del FES TAFESTA cada setmana. En primer lloc perquè és un compromís que he adquirit voluntàriament i pel que no rebo cap remuneració. I en segon lloc perquè el què jo faig no és res comparable a la tasca que fan aquells periodistes que han de donar opinió de tot.

Jo parlo del que conec, la cultura popular i tradicional. Els que han de dir-hi la seva en tots els temes possibles, els que han de seguir l’anomenada rabiosa actualitat tenen una feinada incommensurable. O l’haurien de tenir. Potser tothom no fa el que deuria. I sobretot aquells que ho han de fer cada dia, encara que sigui solament de dilluns a divendres, mereixen la meva absoluta admiració… Fins que la deixen de merèixer.

Aquesta setmana, el periodista Joan Barril, conductor del programa El Cafè de la República a Catalunya Ràdio, ha causat un autèntic terratrèmol en el si del món coral català. En un article d’opinió publicat a El Periódico, La voz humana, assegurava que “a Catalunya no s’hi sol cantar gaire”. Fins aquí podríem estar d’acord, si ens referim, és clar, a la vida quotidiana, el dia a dia. Però també insinuava que el moviment coral català no era important. Segons Barril, “els emancipadors cors d’en Clavé, les veus blanques montserratines i la perfecció de la Coral Sant Jordi han donat un aire hieràtic i reverencial als cantaires”. I sentenciava: “A Catalunya es dóna per suposat que cantar és fer el ridícul.”

Immediatament han sortit les respostes, començant per la del president del Moviment Coral Català, el Sr. Martí Ferrer, que calcula en 30.000, pel cap baix, els cantaires de cor que hi ha al país. Estadísticament, Catalunya és la comunitat autònoma amb més cors, més de 700, després hi hauria els quasi 300 del País Basc en un total de gairebé 2800 cors espanyols.

Però sense les hieràtiques xifres estadístiques, només llegint els diaris, el mes d’octubre descobríem que el millor Cor Juvenil Amateur d’Europa és català, ja que el Cor Infantil Amics de la Unió de Granollers guanyà a Luxemburg el concurs de la UER. És clar que una flor no fa estiu. Però també és veritat que l’excel·lència no acostuma a sortir de la precarietat o d’entre aquells que fan el ridícul. I el passat novembre se’ns notificava que Barcelona serà el 2017 la seu del cant coral del planeta, ja que s’hi celebrarà l’Onzè Simposi Mundial de Música Coral, un esdeveniment que es fa cada quatre anys i que enguany tindrà lloc a Seül.

Malauradament, no són habituals a la premsa quotidiana les notícies que fan referència al món coral. Però sembla que el Sr. Barril no ha escollit el millor moment per fer les seves afirmacions. Si necessita informació, em permeto suggerir-li un sistema modern: la recerca al Google. Provi amb aquests noms per començar a fer boca: Manuel Oltra, Cantonigròs, Antoni Pérez Moya, FCEC, Cantiga, Càrmina, SCIC, Puig-reig, Pueri Cantores, Ars Musicae, Oriol Martorell, caramelles, Enric Ribó, Cor Vivaldi, MCC, goigs, Liceu, Madrigal, Lieder Càmera, Corearte, Cristòfol Taltabull, Cor Carlit, Cantània, Juguem cantant… i molt especialment la paraula Orfeó, que pot combinar amb Català, Vigatà, Lleidatà, Gracienc, Atlàntida, Manresà, Badaloní, Laudate, de Sants, Reusenc…

Fins i tot pot fer la cerca de Coral Vajillas. Segur que té una sorpresa.