Radiogramola

Crec que avui hauré d’explicar dues coses per acabar explicant-ne una tercera i tot plegat no seran tres sinó una de sola. Ara ja l’he desconcertat, senyor Ventura, a que sí…
Com sempre, ho acabarà entenent tothom, però crec que cal donar una informació prèvia abans d’entrar en matèria, sap? Quan és possible, m’agrada explicar l’origen de les coses, sobretot d’aquelles que aparentment tenim oblidades, o de les que ens són tan habituals que no ens parem a pensar-hi… Ja veurà!

Encara no fa cent anys es realitzava a l’estat espanyol la primera emissió, en proves, d’una emissora de ràdio legalment constituïda. Era l’anomenada “estación radiodifusora eaj1 de emisiones Radio Barcelona“. Això succeïa el catorze de novembre de l’any 1924 a dos quarts de set de la tarda i la veu que se sentia era de Maria Sabater, treballadora de Radio Barcelona, secretària i durant cinc anys, també locutora. Segons les cròniques, només una setmana més tard d’aquella data, a Barcelona hi havia ja 80.000 aparells receptors de ràdio, repeteixo, 80.000 aparells receptors de ràdio!

El que nosaltres coneixem com a “la ràdio” o “les ràdios” que teníem o potser encara tenim a casa, no són més que captadors, receptors d’un senyal emès des d’un lloc concret a una freqüència determinada. És per això que anomenem “emissores de ràdio” aquelles entitats públiques o privades que emeten un senyal de radiodifusió. Aquesta revolució en l’àmbit de la comunicació de masses va suposar també i des del primer moment, una ampliació del lèxic que utilitzaven i utilitzem. Paraules com emissora, radiodifusió, antena, freqüència, sintonitzar, interferència, freqüència modulada, i ja aleshores també cobertura, tan habitual avui mateix, van entrar a les nostres vides com un tren d’alta velocitat tan ràpid que si hagués d’explicar la ràdio d’ara mateix tot seria molt diferent… Aquest programa n’és la prova.

En aquell moment, però, van aparèixer aparells receptors de prestigioses marques que garantien una millor recepció d’emissores, però també oferien una reproducció perfecta del so mitjançant altaveus cada cop millors. Va ser una eclosió l’interès a tenir i escoltar una ràdio. A Barcelona, l’any 1931 es crea la primera escola del país per aprendre a muntar i reparar ràdios, la Escuela Radio Maymó, que va formar a milers de persones que volien enfocar les seves vides professionals en aquest àmbit, que també va incorporar un nou lèxic al nostre dia a dia: làmpades, vàlvules, condensadors, potenciòmetres, resistències, cables d’antena…

Per seguir amb el secret d’avui, també necessito comentar-vos l’aparició d’un altre aparell: el “gramòfon”, patentat per Emile Berliner el 1887, que reproduïa els sons enregistrats en un disc pla, a diferència del fonògraf que gravava sobre un cilindre. Inicialment, aquests discs s’enregistraven utilitzant una espècie de torn que gravava en espiral fent incidir una agulla de safir o diamant sobre el disc a gravar, creant uns microsolcs a diferent alçada, segons el so que captava. Per això, als discs també se’ls coneixia com a “microsolcs”, “microsurcos” en castellà.
En un primer moment els gramòfons eren accionats a mà, però no van tardar a dissenyar un motor que ho faria tot més fàcil. Com a conseqüència, també se’ns van incorporar al lèxic paraules com “botzina”, “agulla”, “plat”, “disc”, “microsolc”, referint-se al gramòfon… Els primers discs comercials eren fabricats a partir de l’ebonita, un material plàstic extret del cautxú, fins a l’aparició del vinil als anys 30. També se’ls anomenava discs fonogràfics. Aquests discs se’ls coneixia segons el seu diàmetre, LP o SP (long play o single play, en anglès…), o bé per les revolucions, les voltes que donava per minut (rpm). Així, els més habituals eren els de 78, 45 i 33 rpm.
I finalment, la radiogramola va ser la combinació perfecta entre els dos aparells que he comentat avui: Va aparèixer cap als anys 30 i eren el primer pas per avançar en la compactació de diversos aparells reproductors de so. No eren altra cosa que un moble tancat contenint un aparell receptor de ràdio i un gramòfon alhora, això si, sense la botzina exterior, ja que incorporava uns altaveus força més evolucionats que la coneguda botzina dels gramòfons. Quedava visible només el plat on giraven els discs i el frontal del receptor de ràdio. Així doncs, també vàrem incorporar a la nostra vida just en aquest moment, la paraula “tocadiscs” que faria fortuna durant un grapat de dècades.
I aquesta radiogramola que avui us comento, és d’aquells objectes o aparells recentment incorporats a les col·leccions del museu. De fet, no és fins al 2004 que s’adquireix als Encants de Barcelona per formar part d’una exposició, tot i que finalment no va formar-hi part. Però no va ser una mala adquisició, ans al contrari.

Als anys 30 y 40, de radiogramoles n’hi havia de marca Philips, RCA, Westinghaus, Magestic, Kolster… i d’una marca, Olympic, que ja incorporava un televisor! Als que ja tenim una edat, són unes marques que ens són molt familiars… La que vàrem adquirir per al museu és marca Rexon, datada als anys 40 del passat segle, de la qual només he trobat algunes referències al diari LA VANGUARDIA. Però no seria estrany no trobar-ne. Hi va haver, a més de les grans marques, molts d’aquests aparells muntats de fabricació casolana utilitzant components de recanvi per a reparacions, imitant els dissenys i tecnologia forana, com més tard es va fer amb els televisors…

Actualment, si no és pel gust a les coses antigues, ja no existirien les radiogramoles. Però d’un temps ençà hi ha una certa moda per recuperar de l’oblit antics aparells, i se’n fabriquen amb tecnologia actual imitant els vells models, de manera que fins i tot se’ns ha incorporat també una nova paraula, l’estil “vintage”, en anglès i tot, per donar-hi més rellevància, que potser seria “l’estil clàsic”, en català. Com deia el poeta romà Publi Virgili, en un vers del tercer llibre de les seves Geòrgiques l’any 29 abans de Crist… “tempus fugit” o més exactament “Sed fugit interea, fugit irreparabile tempus” , però de vegades sembla que torna… senyors, quina llatinada..!