Refranys personals
Forma part del projecte Biblioteca de Tradicions Populars que Joan Amades autoedità entre els anys 1933 – 1937 i que, pel que fa al cas, va enumerar amb el volum XXIV de la col·lecció el 1935. Anys després, l’Associació Cultural Joan Amades el reeditaria el 2008 en edició facsímil amb una introducció escrita per Roger Costa en la qual al respecte explica que: “El llibre glossa cent trenta-cinc refranys que esmenten personatges històrics, llegendaris, apòcrifs, imaginaris o bé la personalització d’un mot comú que en el refrany esdevé nom propi, segons la classificació que el propi autor fa en el pròleg original. En alguns casos els personatges o les institucions de què es parla estan documentats històricament; en altres, en canvi, és evident -i així ho palesa Amades- que es tracta o bé de personatges o bé d’episodis elaborats per la inventiva popular…”
Doncs, de tot el conjunt de refranys personals, divulgar El secret de l’Ametller que ningú havia de saber-lo, i tothom el va saber del qui el folklorista explica que: Aplicat a l’afer que ha d’ésser reservat i és públic. Hi ha variants que diuen: El secret de l’Ametller, que només el sap un de cada carrer. El secret de l’Ametller que només el saben tres, els de la vila i els forasters.
L’Ametller era un fadrí vell. A més de vuitanta anys decidí casar-se. Demanà consell a un amic seu, que li ho desaconsellà objectant-li, entre altres coses, la gran indiscreció femenina. L’Ametller, malgrat el consell desfavorable, es va casar, i retreia a l’amic el seu equivocat parer. Aquest li replicava que fins que no hagués posat a prova la discreció de la seva muller no ho podria saber. Per provar-ho, un dia en anar a dormir va amagar-se un ou. Un cop al llit, començà a queixar-se i gemegar. La seva esposa estava inquieta, i ell li digué: “Faig un ou. És cosa que m’ha passat moltes vegades. Sobretot, no ho diguis pas a ningú, perquè ¡¡¡ què diria la gent!!!”
La seva muller no sabia refer-se de la sorpresa. En llevar-se ho anà a contar a la seva mare i li encarregà que, sobretot, no ho digués a ningú. La sogra ho explicà a una veïna. La sorpresa de la veïna no tingué límit i anà a contar-ho a una seva germana. Li va dir: “Saps l’Ametller? Pon dos ous cada nit. Però no ho diguis a ningú perquè no volen que es sàpiga.”
El cas s’esbombà aviat per tot el poble, fins que l’alcalde volgué saber què passava. Envià a cercar l’Ametller i li preguntà si era cert que ponia cent ous cada dia. L’Ametller restà sorprès i digué: “Cent ous?” El batlle replicà: “No; m’havien dit noranta-nou, però jo t’he dit cent per fer el nombre més rodó.”
