Rellotge de sol
Hi ha Història i hi ha històries. Hi ha secrets i misteris. Hi ha certeses i dubtes. Afortunadament, en la tasca dels museus també hi ha en aquests aspectes, de tot. I en els museus com l’Etnològic hi ha objectes que son unes grans incògnites.
Una d’aquestes, és un objecte recol·lectat entre els anys 1935 i 1938 per Joan Amades en l’etapa que treballava al Museu Arqueològic de Barcelona, i que posteriorment va formar part de les col·leccions del Museo de Indústrias y Artes Populares – l’actual Museu Etnològic – i era per a nosaltres no gaire més que una curiositat sense cap història documentada.
Però això va canviar radicalment l’any 2006. Va caldre que unes persones de la Societat Catalana de Gnomònica, estudiosos dels gnòmons (rellotges de sol) vinguessin al museu, coneixedores de que Joan Amades havia publicat l’any 1938 al seu llibre Els rellotges de sol l’existència d’aquest objecte, i ens mostressin el gran interès que tenien per treure’n l’entrellat.
Si es tractés de l’afamat rellotge de sol de Sant Pol, podriem fer un alegat a favor de la dignitat dels santpolencs i explicar que segons es diu a la revista El Santpolench, de març de 1890, la pregunta de “quina hora és?” sorgeix com a causa del desenllaç de la Guerra de Succesió Espanyola quan les tropes franceses enviades a Catalunya per Felip V van saquejar i cremar la vila, a més de destruir les campanes que havien tocat sometent i el rellotge públic. Aleshores, com a reivindicació de la seva dignitat es van plantejar la pregunta ¿Cuant será que ells y nosaltres, los de S. Pol y ‘ls de tot Catalunya podrém contestar als que ‘ns preguntin ¿quina hora es?: La hora de que Catalunya recobri lo perdut. “
Doncs el que hi ha al Museu Etnològic de Barcelona no és un rellotge de sol que com ens podríem imaginar, era a la façana d’una masia o Casa de la Vila amb les hores ben marcades i el gnòmon – que és la tija que marca l’ombra dels rellotges de sol – ben dret, i que algú hagués arrencat de la façana per dur-lo al museu. El nostre RELLOTGE és un quadrant horitzontal de marbre de 26 per 18,5 cm i uns 2,5 centímetres de gruix, que marca de les sis del matí a les sis de la tarda, que assenyala les mitges hores i els quarts i amb una llegenda que diu “Ando sin parar mandando a la eternidad la más remota posteridad” i una data en xifres romanes :”MDCX”.
Amb aquestes poques dades el repte era saber per a on va ser dissenyat el rellotge i amb sort quan i qui va dissenyar-lo. Després de mesurar acuradament el paral·lelisme, la distància i el traçat entre les línies horàries, van mesurar els angles que formen i així calcular la latitud geogràfica per a la qual fou construït.
Van concloure que havia estat construït per algun lloc de latitud 36º Nord. Es força difícil d’explicar tot el procés i que sigui entenedor però eren gairebé convençuts de que havia estat dissenyat per a la província de Càdis en la zona d’influència de l’Observatori de la Marina de San Fernando. Però se’n van adonar aviat de l’error ja que l’any 1610, data que marca el rellotge, el dit observatori encara no existia. Analitzant totes les dades, hi havia un ventall de possibilitats del lloc destinatari del rellotge de sol: Tarifa, Gibraltar, Ceuta i La Vallete de Malta, però per la exactitud de les dades havia de ser Tarifa a 36º 01’ N exactament.
Tot seguit i després d’una complerta i complexa anàlisi històrica, militar, de l’ofici de constructor de rellotges de sol de l’època i d’estudi del propi rellotge tal i com ens va arribar al museu, van treure la següent conclusió: El rellotge va ser dissenyat per l’escultor i arquitecte Andrés de Castillejos que era el 1610 a la ciutat de Tarifa, fet per a la dita ciutat en un obrador del seu entorn com a prova de capacitat d’un artesà, que va ser rebutjada per errors de gravat. Amb tota seguretat, tenint en compte que no hi ha cap senyal de que el gnòmon hagués estat col.locat ni cap senyal de haver estat fixat a la paret, es dedueix que mai no fou instal.lat.
La incògnita doncs, estava resolta 70 anys després que fos guardat en un museu. Però el nostre rellotge de sol, com el de Sant Pol de Mar, tampoc donarà mai l’hora… és guardat en un calaix!
