Requetetxec

Als museus d’etnologia com el de Barcelona, que conserva objectes que depassen l’àmbit local, se’ns planteja sovint un problema: Quin nom li hem de donar als objectes? Aquesta qüestió, que sembla una pregunta estranya, no ho és tant quan un es continua fent preguntes: Ha d’ésser el nom que li donen al lloc, sigui poble, comarca o país d’on procedeix l’objecte? O el nom que té segons el diccionari de la llengua? I… si és un objecte o català, li donem el nom d’allà on prové? el traduïm? I si no té traducció per causa que no és un objecte freqüent al nostre país? Malgrat tot, no sempre és tan complicat, però si és habitual. Això sí: de tant en tant, hi ha algun objecte que no té discussió. Per què només hi ha una manera de dir-ne. Ara, us n’explicaré un que em fa demanar-vos deures de nou (ja m’ho perdonareu veritat?).

Requetetxec, requetetxec, requetetxec. Quantes vegades, ràpid i seguit, sou capaços de dir aquesta paraula? Doncs, tenim un objecte que es diu així, al nostre país: requetetxec. En realitat, es pot dir d’altra manera una mica més senzilla, però no massa més aclaridora: rec-rec, en diuen al Pallars. Podeu imaginar-vos-el? Aquest és el repte!

Escolteu… A les escultures, en anglès i en francès en diuen sculpture, en italià scultura, en euskera eskultura, en tagal, de Filipines, iskultura, en turc heykel, en alemany skulptur… però, amb el requetetxec no hi ha manera!

I doncs, que és un requetetxec? O un rec-rec, vaja. Com podeu suposar, aquest mot és intraduïble. És una onomatopeia. No m’imagino com ho traduirà a l’anglès el nostre bon amic Charles, a qui hem encarregat la traducció de bona part dels noms d’objectes de les col·leccions catalanes del museu. Aquest, encara no. No sap la que li espera… El requetetxec doncs, és una joguina sonora, que també s’utilitzava com a reclam per a grills. Els mestres de música segur que coneixen com a mínim el mot, ja que és el nom d’una publicació de material didàctic pensat per donar a conèixer els instruments i grups instrumentals dels Països Catalans als alumnes d’educació primària. És fet amb mitja closca de nou, fil de cosir o cordill molt prim i una vareta prima de canya o un pal de gelat que retallarem perque quedi recte o bé un escuradents.

Per fer-ne un, caldrà agafar una nou i obrir-la per la meitat. D’entrada, us la mengeu, ja que ajuda a reduir les concentracions de colesterol a la sang. Després, amb una de les meitats ben neta de dins, caldrà fer unes petites marques a cada costat amb una navalla, en la part plana i més ample. Això, ens servirà per fer-hi passar el fil, sense tibar-lo, donant unes deu voltes i finalment hi farem un nus. Aleshores, passarem l’escuradents pel mig dels fils amb la finalitat que es cargoli i es tensi. Un cop tensat l’escuradents, només ha de tocar la closca en un dels seus costats.

La versió del requetetxec que coneixem i tenim al museu, recollida l’any 1945 com a joguina habitual dels nens pallaresos, té una tercera part de la mitja closca tallada de dalt a baix, potser amb una serreta de les de tallar ferro, quedant la closca oberta per un costat. Altra versió és amb la mitja closca sencera. També hi ha altres versions del requetetxec aprofitant materials no tant de la natura. Es pot fer amb una llauna buida, de sardines o de musclos de les rectangulars, vigilant que les rebaves no ens puguin tallar, un pal recte de gelat i el fil, que haurà de ser una mica més llarg. La resta és igual. I el so una mica metàl·lic però igual d’efectiu.

Per fer-lo sonar, agafem la nou cap per avall amb una mà. Amb l’altre fem que el dit anular toqui l’escuradents separant-lo de la nou i quan aquest torna, fa el so. Després, amb el dit cor i seguidament amb l’índex, el més ràpid que pugueu. Probablement us convertireu, amb una mica de pràctica, en grans i virtuosos sonadors de requetetxec. Que poc us ho pensàveu, eh?