Resposta de Lluís Millet

CÀPSULA 3

Sessió inaugural oficial de les tasques de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya. El Consell Consultiu.

 

El dia 9 de novembre de 1921, Lluís Millet, director de l’Orfeó Català, responia a la petició que li havia adreçat Rafael Patxot per carta el dia 28 d’octubre. Rafael Patxot demanava que l’Orfeó Català es fes càrrec de la direcció del projecte anomenat Obra del Cançoner Popular de Catalunya, i que, a més, es demanés la col·laboració del Centre Excursionista de Catalunya.

 

 

Lluís Millet acceptà la proposta “amb gran goig i agraïment” en nom de l’Orfeó Català, tot dient: “En la cançó popular hi ha la llavor de tota música, la força virginal promotora de tota eclosió màxima. Per això la cançó tradicional del nostre poble és el nostre amor, l’estímul que mou i enllumena els nostres delits”.

Un cop formalitzat el tracte, l’Orfeó Català va demanar la col·laboració del Centre Excursionista de Catalunya i d’altres entitats, així com de músics, literats, etnògrafs i folkloristes d’arreu de Catalunya als quals podia interessar el projecte. Així doncs, el dia  6 de gener de 1922 -festivitat de Reis-, al Saló de Juntes del Palau de la Música Catalana es va dur a terme la sessió inaugural oficial de les tasques de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Hi foren convocades una dotzena d’entitats i una trentena de personalitats, algunes d’elles vingudes de Perpinyà, Mallorca i València.

D’aquesta reunió va sorgir la necessitat de la creació d’un Consell Consultiu, format per membres que, des del vessant científic i l’experiència, poguessin ajudar en tot allò que la direcció del projecte de l’Obra del Cançoner necessités. En aquest sentit, en formaren part les següents entitats: el Centre Excursionista de Catalunya (representat per Agustí Duran i Sanpere), l’Institut d’Estudis Catalans (representat per Jaume Massó i Torrens), i l’Arxiu d’Etnografia i Folklore (representat per Tomàs Carreras i Artau). Tots ells sota la direcció de l’Orfeó Català, representat per Lluís Millet i Francesc Pujol.

Per unanimitat, la presidència d’honor del Consell Consultiu fou atorgada a Felip Pedrell, fundador dels estudis de musicologia als Països Catalans i a la resta de l’estat espanyol. Malauradament, Felip Pedrell va morir uns mesos després.

Però més enllà de la cançó, també es volien recollir: cants i cantarelles d’infants, jocs infantils amb tonada, ballets, danses i comparses, tocades i crides típiques, i tota mena de música popular.

Per a fer-ho, es redactà un full-proclama on s’explicava la gènesi i fonaments del projecte i que anava adreçada: “A tots els amadors de la cançó popular catalana”, els quals comprenien: “entitats musicals, centres d’excursions i folklore i cultura general de les terres de parla catalana; directors i professors d’orfeons i entitats corals, mestres de capella, organistes, cantors, directors i professors de cobles i orquestres”, i persones que vulgessin prendre part.

Ben aviat s’obrí una oficina en una de les dependències del Palau de la Música, atesa pel qui seria el secretari de l’Obra del Cançoner: mossèn Joan Puntí i Collell.

 

• Música: El cant de la senyera.
  Text: Joan Maragall
  Música: Luís Millet.
  Cant comú de les corals: Polifònica de Granollers, Les Camilleres de Sallagosa, Cantabile Cor de Cambra d’Olot,  Agrupació Quinta Justa – Coral de Sóller, Verge del Camí de Cambrils i Cor de Cambra Amalthea de València.
  Direcció: Ramon Vilar i Herms