Sant Martí del Canigó (sardana)
Pau Casals i Defilló
La biografia de Pau Casals ens ocuparia no una secció sinó la totalitat d’un programa, com a mínim. Així doncs, farem cas al títol de la secció que ens ocupa CLÀSSICS DE COBLA i intentarem acotar la vasta i brillant biografia del mestre a la seva vessant coblística.
Va néixer el 29 de desembre de 1876 a El Vendrell, vila de la comarca del Baix Penedès on descansen les seves despulles des de l’any 1979 quan foren traslladades des de San Juan de Puerto Rico, on moria el 22 d’octubre del 1973.
De la seva vasta biografia artística apuntarem que va fundar l’orquestra Pau Casals (que existí des del 1920 al 1939) i l’Associació Obrera de Concerts (entre 1926 i 1939). Després de la Guerra Civil, promogué els festivals de Prada, on era exiliat (de l’any 1950 al 1966); estrenà l’oratori El Pessebre amb un text de Joan Alavedra (l’any 1963), i l’Himne a les Nacions Unides (el 1971), per fer menció solament d’algunes de les seves fites més destacades.
Aquesta fecunda tasca musical i principalment unes extraordinàries facultats per interpretar el violoncel, li infongueren un solvent prestigi internacional. I amb aquesta premissa i davant la Guerra Civil Espanyola i les seves conseqüències, la seva actitud obertament hostil al franquisme li va permetre erigir-se en defensor universal de la pau i la llibertat, tot esgrimint la més innocent de les armes: l’arquet d’un violoncel.
Pel que fa a la sardana, la inclogué en algunes de les seves composicions simfòniques, com ara l’oratori “El Pessebre”, l’obertura del qual és una sardana orquestral. I pel que fa a la cobla, i a banda d’algunes instrumentacions i treballs inèdits o poc difosos fins a aquesta darrers anys, destaquen dos títols per sobre de la resta: “Festívola”, escrita l’any 1908 i la que escoltarem al CLÀSSICS d’avui, “Sant Martí del Canigó”, escrita des de l’exili a Prada de Conflent l’any 1943.
Tot i que és una sardana, i una de les més populars de la història, la seva extensió i estructura, amb fragments ben diferenciats tant de dinàmica com de caràcter, no ens hi fan pensar gens ni mica. Parlaríem més aviat d’un petit poema simfònic en forma de sardana, en què destaca el fragment central, un llarg i expressiu cant de tenora.
La versió que us oferim és l’enregistrada l’any 1999 per la cobla de Cambra de Catalunya pel CD “Les deu de SARDANA”, amb Jaume Vilà com a tenora solista.
