Sant Pancraç
Sant Pancraç salut i feina al nostre braç.
Quantes vegades ho hauré escoltat de boca de la gent gran… De fet és una invocació que cerca la protecció del sant per tal que no ens falti salut i feina, les claus del benestar de les persones.
La gran popularitat de sant Pancraç fa que sigui una de les imatges més venudes a les botigues del ram, i amb diferència, i també una de les mes reconegudes i identificables per tothom.
Ara bé, compte!, la veu popular al voltant d’aquest sant diu que hom pot comprar la imatge però no fer-ne ús, ja que el seu funcionament no seria l’òptim. Les imatges que realment funcionen són aquelles que són regalades. També cal dir que he investigat i no he trobat un full d’instruccions que certifiqui que això és així.
A grans trets l’hagiografia del sant situa el seu naixement cap el segle III a l’Àsia Menor, fill d’una família romana benestant d’origen noble. El pobre noi va quedar orfe i el seu oncle Dionís va dur-lo a Roma, on diuen que va convertir-se al cristianisme.
Com ja us podeu suposar en aquell temps això del cristianisme era un pèl arriscat i el nostre protagonista va acabar degollat per ordre de Dioclecià, un emperador amb mala bava que té el rècord guiness de martiris, degollaments i altres malifetes a sants i santes.
Pel que fa a la iconografia, Sant Pancraç, se’l representa vestit de soldat romà, amb capa i sandàlies, els seus atributs són la palma del martiri, una espasa i un llibre obert on podem llegir en llatí: “Veniu a mi i us donaré tota classe de béns”.
Pel que fa a la ritualitat que s’ha desenvolupat al seu voltant cal dir que és força estès el costum de tenir una llàntia encesa i un ram de julivert fresc a tocar de la imatge. Hi ha qui posa un tros de pa als peus del sant o també una moneda.
Com a curiositats donaré a conèixer indrets singulars on s’ha trobat la presència d’imatges de sant Pancraç més enllà de comerços i tallers. S’explica que en un bordell, del que en aquell temps s’anomenava el barri Xino de Barcelona, sant Pancraç presidia la sala principal de la casa, sempre amb una llàntia encesa i el ram de julivert, i sembla ser que la devoció d’aquelles dones cap el sant tenia la seva recompensa ja que diuen que aquella escala i la porta del pis era un no parar.
Més recentment i també a Barcelona un bon amic m’explicava que en una oficina de l’INEM una funcionària utilitzava una imatge de sant Pancraç com a petjapapers. A la pregunta del meu amic la noia va respondre que era l’únic que podia arreglar la situació, però que, clar! s’havia de tenir fe.
