Sempre la mateixa música…!
Jo tot just començava a viure la meva segona dècada de vida, entre els 12 i els 15 anys anava definint les meves preferències musicals, els cantants catalans, alguns grups de rock, el descobriment de la música clàssica… i quan arribava de l’escola, a quarts de set, m’acomodava al sofà del costat del tocadiscos i escoltava els meus preferits.
A casa érem de La Trinca, d’en Raimon, de la Guillermina i la Feliu, de la nova cançó en general (aquella Pregària d’en Brassens que mig cantava l’Espinàs o la del futbol que sense embarrbussar-se i a tota pastilla recitava en Delfí Abella)… I en Quico Pi de la Serra (quins pebrots que gastava…). I en Serrat, érem molt del Serrat… però en català!
I tot i que a mi m’agradava tot, que em sentia còmode amb aquest repertori preferit de la meva família, a mi també m’agradaven algunes altres coses: coses en anglès com les que cantaven els Queen o els Beatles o els Rollings Stones (aquella “Angie”)… I m’agradava la segona simfonia de Sibelius i la primera de Mahler… i escoltar la col·lecció de sarsueles de l’avi Eudald, sobretot la catalana “Cançó d’amor i de guerra”, però també la “Maruxa” o “Doña Francisquita”, de l’Amadeu Vives, “La cisqueta”, que deia el pare, que com a mínim eren d’un català. Però també “La tabernera del puerto”, i “Luisa Fernanda” i “El Rey que rabió”, que recordo molt divertida.
El meu atreviment era colossal quan gosava posar alguna cançó del cantant del Poble Sec en castellà. El pare no entenia que després de la plantada d’Eurovisió de l’any 68, amb en Serrat negant-se a cantar en castellà, jo escoltés el seu heroi amb cançons que ell coneixia i acceptava, però que ignorava. Aquelles “Lucía” o “Piel de manzana”, dues de les meves preferides encara avui.
Ara sento als nanos de casa com canten les dels del jurat de LA VOZ, les de l’Alejandro Sanz i de la Malú, i tot i que les alternen amb les dels Catarres i els Txarango no puc deixar de pensar en les enrabiades que agafava el meu pare quan jo tenia la seva edat. Perquè encara que sembli mentida, jo també he tingut la seva edat. Però ara sóc jo que em desespero de veure com els castellanitzen, com els flamenquitzen, com els adoctrinen programa rera programa en una cultura que no és la seva. O si més no, a mi m’ho sembla que ho fan. Segurament el pare tenia aquesta mateixa por, però amb mi no van guanyar, pare. Espero que tampoc puguin amb la meva descendència.
Ara, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha tombat la iniciativa del Sr. Wert de fer tornar a matricular a tothom per defensar els drets del seu castellà tan maltractat i que pogués ser escollit com a llegua vehicular a les aules. Com a mínim, Sr. Wert, aquesta batalla l’ha perdut. Ens n’hem d’alegrar però… no perdem la concentració. La guerra continua. Sempre la mateixa música…!
