El setrill matrimoni

Els orígens o les tradicions dels pobles sovint es perden en la memòria. I quan la història no és capaç d’explicar determinats fets, la llegenda, el mite, supleixen amb imaginació, oral o escrita, la manca de documents. Així, apareixen multitud de personatges, de fets, d’històries lligades a llocs concrets, que poden ser inventats o basats en personatges reals. Com la llegenda de Sant Miquel del Fai, o la llegenda de Sant Jordi, la del timbaler del Bruc, o la de les quatre barres de sang…

Mites, relats, contes, llegendes, dites, endevinalles…, formen part d’un patrimoni que anomenem immaterial i que, amb una mínima base històrica i habitualment en forma de narració, expliquen algun fet difícilment explicable d’altra manera.

Els museus d’etnologia recollim tot aquest patrimoni, tan lligat a la vida i a les creences de la gent, que molt sovint està lligat també a determinats objectes. Joan Amades, va dedicar gran part de la seva tasca com a folklorista a recollir, entre d’altres, multitud de llegendes populars.

L’objecte que vull comentar-vos, té aquesta característica: és lligat a una llegenda popular. I és que el seu nom, de nou, resulta una mica xocant.

Us diré, d’entrada, una cosa que ja sabeu: l’oli i el vinagre per molt que insistiu, no lliguen. En una amanida, en una verdura, podreu afegir-hi oli i també vinagre: si els sacsegeu, aparentment combinen tot i que mai es barrejaran. Però, ah…! Aquí tenim la llegenda que gairebé va aconseguir-ho. La llegenda del setrill matrimoni. Aquest és l’objecte d’avui.

Un dels setrills de vidre que tenim al museu procedents de Vimbodí, va ser comprat per 5 pessetes (3 cèntims d’euro!), per Ramon Violant i Simorra l’any 1944, a la fàbrica d’Isidre Ponts fundada l’any 1895, quan encara funcionaven els forns de vidre d’aquesta població de la Conca de Barberà. L’últim forn, va tancar l’any 1954. I la llegenda del setrill diu que…

Un jove vidrier de Vimbodí es consumia per l’amor no correspost d’una fadrina del poble. Tan entestat n’estava que va voler enamorar la seva estimada obsequiant-la amb el gerro més gran i bell que mai hagués sortit de cap forn.
Va esmerçar ingents quantitats de vidre i de bufera per crear una obra d’art sublim, els colors i filigranes de la qual superaven fins i tot els més luxosos ornaments del palau abacial. Però en rebre el present, la noia es va sentir aclaparada per tant de luxe i va rebutjar el gerro: ella era de família humil, i no estava avesada a tanta ostentació. I si de tal mena eren els compliments del seu pretendent, res no tindrien en comú si es casaven.

El noi es va adonar del seu desencert i es va apressar a atiar el foc del forn per poder crear un regal més mesurat i escaient: faria un setrill d’oli i un altre de vinagre, ingredients senzills però indispensables per amanir una vida en comú. Però el jove vidrier havia destinat gairebé tota la pasta de vidre per fer el maleït gerro, així que tan sols va poder crear un únic i petit setrill, que va haver de dividir per dins en dos compartiments diferenciats per tal que pogués contenir l’oli i el vinagre. En rebre el present, aquesta vegada la noia va quedar admirada per la traça del seu pretendent, qui mogut per l’amor havia aconseguit casar dos líquids en un únic recipient mantenint l’essència de cadascun. Com un matrimoni perfecte.
D’aleshores ençà, els setrills com aquell elaborats als forns de vidre de Vimbodí s’anomenen “matrimonis”. Alguns tenen dos brocs, un a cada costat, i d’altres només en tenen un, per on ragen junts l’oli i el vinagre. N’hi ha de decorats i de més senzills, però tots són igual d’originals i sorprenents.

No puc assegurar-vos que si regaleu un setrill-matrimoni a la vostra estimada aconseguireu el seu amor etern però, per provar…