Setze jutges d’un jutjat
mengen fetge d’un penjat
Sí sentiu a dir Setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat, així sense introducció ni matisos, segur que no sabreu ben bé si us volen aixecar la camisa o qui diu aquesta tirallonga de mots s’ha begut l’enteniment.
Si a continuació us diuen que és un xibòlet… llavors ja tindreu clar que està ben tocat del bolet!
Doncs, no. Anem a pams i deixeu-me contar-vos una història ben interessant… i bèl·lica!
La història es remunta al Llibre dels Jutges, de la Bíblia.
Era el temps en què l’antic estat d’Israel encara no estava constituït, i per qüestions d’hegemonia en la projectada formació del nou regne, s’havia mogut una guerra entre la tribu d’Efraïm i la de Galaad. Uns i altres parlaven la mateixa llengua, però amb algunes diferències dialectals, i just acabada una batalla en la que els primers hi foren derrotats, els galaadites comandats per Jeftè, home cruel que anava a la seva sense contemplacions per a ningú, havien ocupat els guals del riu Jordà, que passava a ran del camp on havia tingut lloc aquella lluita fratricida, i quan, fugint de la desfeta, hi arribava un dels vençuts per intentar travessar-lo, li demanaven: “Ets efraïmita?” I aquell, com es pot suposar, responia “no”, i aleshores, els guardians del gual, per comprovar si deia la veritat, li manaven que digués xibòlet, mot hebreu que significa ‘espiga’ i també ‘corrent d’un riu’. Com que aquell desgraciat, en el seu parlar deia sibòlet, talment l’amollava, sense malpensar-se o per pura incapacitat de girar la llengua, i aquesta pronúncia el descobria com a pertanyent al poble enemic, i tot seguit aquells guardians del pas el degollaven.
El terme ha acabat servint com a contrasenya o sant i senya, indicatiu de qualsevol ús de la llengua que denoti l’origen social o regional d’una persona o clau que permet identificar els membres d’un grup.
Joan Amades, ho amaneix amb algunes anècdotes nostrades.
Els del Camp de Tarragona, que es vanten de pronunciar amb una gran precisió la lletra ‘v’, la qual cosa no fem els altres catalans, que igualem els sons de la ‘v’ i de la ‘b’, tenen també el seu xibòlet i proposen als no tarragonins que pronunciïn bé i de pressa les fórmules: «Venem vi de Valls, bo i barato», «─Vicents, encara vens vi bo com abans? ─Sí, en Vicents encara ven vi bo com abans».
Els mallorquins redueixen el seu xibòlet a una sola paraula, i sostenen que cap persona que no sia filla de l’illa daurada, per més anys que faci que hi visqui, no sabrà pronunciar, amb la precisió i el deix mallorquí, les paraules «tlot», «tsaim» i «juavert», de les quals ells es valen per a identificar els no mallorquins.»
Veiem doncs que són una mena d’embarbussaments als quals s’aplica una utilitat lingüística per identificar variants dialectals d’una manera prou definitiva.
