Símbols espirituals
Diumenge passat vaig anar a Montserrat. Dins els actes del 90è aniversari de l’Agrupació Cultural Folklòrica Barcelona, el grup de Muntanya organitzava una nova edició de la seva Festa Endavant i l’entitat aprofità l’avinentesa per a realitzar tres actes simbòlics que com a President de l’entitat em pertocà presidir.
En primer lloc, la renovació del Clau al Mur de Pep Ventura, una tradició que algunes entitats sardanistes han perpetuat i que, per a aquells que no la coneguin, direm que consisteix en inserir un clau amb el logotip de l’entitat en qüestió al mur que el pare de la cobla té dedicat al Passeig dels Degotalls montserratí. Un acte simbòlic i emotiu. Una manera de renovar el compromís vers la preservació de la sardana i de la cobla.
Després, la ofrena floral a la Verge, assistint a la missa conventual, en aquesta ocasió concelebrada, ja que coincidia amb la Pasqua de Pentecosta. Més enllà de les creences de cadascú, un veritable espectacle musical i coreogràfic que et convidava a la reflexió i a la pau. Segurament l’acte simbòlic més repetit de la història.
I, finalment, l’entrevista amb el Pare Abat, el reverendíssim Sr. Josep M. Soler. Una estona inoblidable, de conversa franca, propera i afable. Un exercici de respecte i admiració mutus. En definitiva, un símbol ple de civilitat i de complicitat.
Però quan parlava amb el Pare Abat, en el fons, em retornaven les paraules que ara fa quinze dies em deia l’Amadeu Carbó en el programa tot parlant d’una visita semblant realitzada pels geganters amb motiu del 25è aniversari dels Gegants de l’Agrupació: en una societat com la que vivim que es pregona laica, perquè hi anem a Montserrat? I he intentat respondre la pregunta… I he trobat algunes respostes…
Pot ser per tradició. Perquè així ha estat en tots i cadascun dels altres aniversaris rodons de l’Agrupació. O simplement per plaer: ens agrada anar a Montserrat. Qualsevol excusa és bona per gaudir d’aquesta natura insòlita, única, nostra… Però no em sembla suficient.
Per afinitat. Tant l’Abadia com l’Agrupació treballem per la cultura. Tot el que fan ells (l’Escolania, edició de llibres, pintura, artesania, estudi i recerca) i el que fem nosaltres té en comú la conservació i la preservació del patrimoni nacional català. Una motiu cert, tanmateix, però… no anem pas a visitar a tots aquells que fan el mateix que nosaltres, no?
Penso que la realitat, encara que soni a tòpic, és que Montserrat és la guia, la referència espiritual del poble català. I més enllà de les creences de cadascú, en un temps en el que afloren tot tipus de religions, en la que es multipliquen els ateus i els agnòstics, nosaltres els seguim entenem com a això: com a referència de vitalitat i d’obra. Com a exemple de lluita, d’humilitat, de senzillesa, de bonhomia, de saviesa. Com a símbol.
Montserrat ha viscut i ha ajudat a viure moments històrics del nostre país. Ha estat refugi per a molts. I no s’ha amagat mai. Anar a Montserrat, d’alguna manera, és carregar les “piles” per seguir treballant i lluitant per la nostra cultura, per la nostra llengua. En definitiva, per la nostra pàtria: Catalunya. I Montserrat no ens ha fallat mai.
És per això que hi anem. És per això que l’estimem. Perquè Montserrat ens estima.
