Sitrell

Sitrell

Citreta

Avui… avui he escollit un objecte al qual tinc carinyo. Senzillament és un objecte que m’agrada i últimament, a més, me l’estan acorralant, pobre, a cop de decrets llei. Sabeu? Hi ha objectes indefensos que no es mereixen que se’ls condemni a l’oblit. Sembla que poc a poc la tendència d’utilitzar l’objecte de què parlaré és, sinó la desaparició, si la mínima expressió en la nostra vida quotidiana. Com que en aquest programa també hi caben algunes reivindicacions, amb l’objecte d’avui en faré una!

Setrill de màquina de cosir

Digueu-me antic perquè ja sóc una mica vell o digueu-me vell perquè sóc una mica antic. Tant se val. Però el que us comentaré, més enllà de les antigors, per a mi val la pena reivindicar-ho. És que… caram, és un objecte bonic! I útil, molt útil! Tot i haver-se reinventat al llarg dels temps, tinc la sensació que la versió més tradicional, a les llars d’avui va perdent presència… Tal i com diria el naturalista Fèlix Rodriguez de la Fuente, és una espècie en perill d’extinció que caldria protegir.

Fa temps, n’hi havia als restaurants per condimentar les habituals amanides… Però des de 2015 i per causa dels abusos que s’havien detectat – per a la nostra seguretat sanitària, diuen…,- doncs s’han prohibit! N’hi havia a les cases per ús a la cuina i a taula, que encara resisteixen, però van inventar ampolletes de vidre o de plàstic amb un broc més o menys segur al degoteig i… senyors, això va de baixa!

Setrill de paraire

No és altre objecte que el setrill, el setrill de l’oli o del vinagre. Ah! Que el títol d’avui diu sitrell! clar… És que segons el lloc de procedència i la capacitat del recipient, se’n deia de diferents maneres… setrills, sitrells, citrells amb c, citres, citretes i fins i tot càntirs, que n’hi ha per l’oli, ben habituals a les terrisseries del nostre país.

Des que l’espècie humana ha plantat i conreat l’olivera en va recollir el fruit, el va esprémer i en va obtenir l’oli, anomenat or líquid pel color, però també i principalment perquè és un aliment molt beneficiós per a la salut. I, és clar, l’oli cal guardar-lo a gran i petita escala per tal que a totes les llars se’n pugui gaudir. Ves per on, a les llars de casa nostra tots (o gairebé tots) hem conegut els setrills on s’hi tenia l’oli i també el vinagre per a l’ús diari a taula i a la cuina. El setrill de casa, era principalment de vidre bufat, amb un tap de suro tapant el broc gros, tot i que també n’hi havia de terrissa, sobretot a pagès, o de llauna i més recentment, també d’acer inoxidable.

Setrill Marquina (1961)

Modernament… bé, quan dic modernament és en relació a l’antigor de l’origen del nostre objecte, vull dir l’any 1961, el dissenyador Rafael Marquina va crear un setrill de vidre amb “broc corb”, com cal en un bon setrill, i que estalviava el clàssic degoteig de l’última goteta d’oli que em-bru-ta-va les es-to-va-lles ne-tes…. Ha estat un objecte del qual se n’han fet còpies a tot el món!

Si us heu parat a pensar i observar una mica, potser us adonareu que els nostres setrills de vidre haurien d’ocupar un lloc distingit entre els objectes artístics i delicats de casa nostra. De fet, són motiu d’admiració de qui no coneix la seva existència sobretot quan en descobreixen l’ús tan humil. I és que, no a tot arreu hi ha setrills ja que no a tot arreu és habitual cuinar ni amanir amb oli. En això, a la Mediterrània no tenim rivals. Però nosaltres, de tant que els coneixem, de tan quotidians i d’un ús tan humil com tenen, ni en parem atenció.

Setrill greixador

Dels setrills – com dels porrons -, cosins germans en forma i ús, comenta Joan Amades en el seu llibre intitulat “El porró” editat l’any 1938 que, “un amic nostre que ha cursat estudis a Suïssa retornà, en un dels seus viatges a Helvècia, en companyia d’un seu amic suís, el qual, admirat de l’estètica dels nostres porrons i setrills, de retorn a la seva terra volgué emportar-se’n uns quants, i no dels que volen tenir pretensions artístiques, sinó dels que venen en qualsevol plats-i-olles, per fer-ne present a les seves amistats. Tan valorada l’ofrena va ésser, que rodejà el nostre amic de bones relacions i àdhuc li donà certa categoria”.

Ah…les botigues de plats i olles…! Un altre cas de botigues en extinció…!

Sitra

Tornant als sitrells o setrills, encara haurem de comentar algunes varietats, i no són poques… L’una ja la coneixeu doncs va ser un dels “secrets de l’Etnològic” l’any 2013 i podeu recuperar l’àudio a la web del programa: el setrill matrimoni, que combina dos contenidors per a l’oli i el vinagre en un de sol, sense barrejar-se. I també un altre: les canadelles, els setrills per contenir l’aigua o el vi per a l’eucaristia, en la missa. Aquesta tipologia és la que menys perilla degut al seu ús ritual que perdura en el temps… I, setrills-setrills n’hi ha més! Hi ha el setrill per a màquines de cosir, que ja tampoc es setrill sinó ampolleta… i el setrill greixador per a maquinària…. Hi ha una tipologia però, que em té el cor robat. Pel nom, per la forma i per l’ús. El setrill de paraire. Ah, els paraires! Ofici imprescindible en el tractament i la manipulació de la llana, utilitzaven un setrill sovint de vidre, amb tres brocs, que omplien amb oli o amb aigua sabonosa. La llana, s’escaldava a calderes amb aigua bullint, i després es remullava i rentava. Els paraires també s’encarregaven de parar el teixit després de treure’l del teler i abans de dur-lo al comerç.

Però els “nostres” setrills de taula, gairebé han desaparegut dels llocs on habitualment en trobàvem fora de casa. Als restaurants ja no hi ha setrills sinó ampolletes amb broc, d’ús limitat, sense cap gràcia ni imaginació. Això sí, duen una marca comercial… Als qui ens agraden els setrills més que les ampolletes, haurem de fer resistència i mentre hagi botigues de “plats i olles” caldrà anar a comprar el setrill quan faci falta, sigui de vidre, terrissa o llauna! Ampolletes dimissió! Setrills a totes les taules!