Testimonis directes
Aquests dies estic totalment imbuït en la confecció del llibre que estic escrivint sobre la presència i la història de la sardana a Barcelona. Un llibre que es presentarà, si tot va bé, el proper mes d’octubre i que és una més de les iniciatives incloses en la Capitalitat de la Sardana barcelonina.
El tema, òbviament, dona per bastant més que un llibre i a mida que he anat avançant en la elaboració del croquis i en el desenvolupament argumental se m’han fet palesos dos conceptes bàsics: que no podré escriure-hi tot el que he après i que tot el que escriuré, o una bona part, ja s’ha escrit. Dos conceptes que d’entrada podrien desarticular l’intrèpid i incipient escriptor en què m’havia convertit de sobte. Però res més lluny de la realitat. Arribar a aquestes conclusions m’ha provocat un alè extra, una il·lusió renovada per construir un discurs a cavall entre la crònica objectiva i les idees subjectives que a partir de la interpretació dels testimonis (ja siguin escrits, sonors o orals), han anat sorgint en el treball.
Un exemple: si d’aquí dues o tres centúries algú vol escriure seriosament sobre la sardana als mitjans de comunicació, pensarà que existint un llibre titulat “Comunicadors i organitzadors”, publicat en una col·lecció que neix dins una revista especialitzada en cultura popular en general i en sardana en particular, i escrit per un home mereixedor de la Creu de Sant Jordi, tindrà mig llibre fet, o si més no, una font d’informació privilegiada. I en canvi, el FES TA FESTA i un servidor de vostès en aquest llibre no apareixen enlloc, tot i que quan es va publicar ja portàvem més de 20 anys fent el programa en una emissora d’abast nacional i havíem merescut premis tant importants com el d’Òmnium Cultural al millor programa de ràdio en català. I em consta que l’oblit, en aquest cas, no és intencionat. Però, caram quin oblit…!
És per això que després de consultar llibres, hemeroteques, fonoteques, arxius, etc. he volgut també buscar els testimonis directes, aquelles persones que van viure allò que vull explicar. I quin enriquiment! I quin gaudi!. Les laborioses recerques s’han vist recompensades amb converses amables i disteses plenes de vivències i d’experiències imprescindibles, d’aventures vitals que haurien de merèixer també un espai en la nostra memòria col·lectiva.
I, de sobte, quina responsabilitat! Quina angoixa! Perquè quan arribi el dia que per llei de vida ni ells (ni jo com a missatger) no puguem transmetre tot allò que hem viscut o hem après, només quedaran els llibres i els enregistraments…, i amb ells caldrà reconstruir de nou aquesta memòria històrica que tanta falta ens fa.
Els testimonis directes ens fan veure també com es complica la cosa quan parlem d’èpoques en les que ja no n’hi ha de testimonis. Com m’hauria agradat poder parlar amb en Morera, o en Clavé, o potser millor amb en Pau Badia, un home pràcticament desconegut que a finals del XIX intentava crear la primera cobla a Barcelona, o amb el General Losada, el Governador Civil de Barcelona que l’any 1924 prohibia ”La santa espina”, el mateix any que Igor Strawinsky lloava Garreta durant un concert a l’Ateneu barcelonès. Quina entrevista li faria ara a l’Strawinsky!
M’he plantejat el tema “mèdiums”. Però no hi crec. Més val que em posi a treballar de seguida.
